Un follet va batejar la marca Rolex

Cada any, un milió de canells passegen orgullosos el seu estatus nou de trinca. Es corresponen al milió de rellotges Rolex que es venen anualment, un complement de luxe que amb els anys ha esdevingut una marca d’estatus i motiu de distinció per a qui en pot lluir. No deixa de tenir mèrit haver construït una marca de consum aspiracional que alhora és líder en vendes a escala mundial (un 25% de quota de mercat entre els rellotges de prestigi).

Quan el bavarès Hans Eberhard Wilhelm Wilsdorf va emigrar a Anglaterra, amb només 22 anys, s’enduia sota el braç un profund coneixement en rellotgeria après mentre treballava per a un rellotger suís de La Chaux-de-Fonds. Havia quedat orfe als 12 anys, però tenia prou convicció per superar tots els obstacles que se li presentessin. Ben aviat la seva obsessió va ser el disseny d’un rellotge de canell que s’adaptés a la vida agitada del canvi de segle. La gent de l’època havia començat a fer esport, a organitzar excursions per la muntanya i, sobretot, havia aparegut l’aviació. I precisament van ser els pilots els primers que van abandonar el rellotge de butxaca per una simple qüestió operativa.

A la capital anglesa va establir el seu propi negoci, Wilsdorf & Davis, i amb el pas dels anys els diferents premis i acreditacions per la qualitat dels seus productes no van parar de ploure-li. L’any 1919, una nova mudança el va dur a establir la seu de la companyia a Ginebra (Suïssa), on va arribar al món el model més reeixit de Rolex, el mític Oyster (1926), el primer rellotge submergible de la història. Poc després, Mercedes Gleitze es va convertir en la primera nedadora que va travessar el canal de la Mànega amb un Oyster al canell, una circumstància que va donar fama internacional a aquest model, que es va acabar imposant com el més utilitzat entre esportistes de tot el món. L’empresa, reconeguda per la imatge de la corona de cinc puntes que va dissenyar el mateix Wilsdorf, va continuar innovant en cada model, fins a constatar que les paraules del seu fundador pronunciades abans de la Primera Guerra Mundial havien estat profètiques: “Els rellotges de butxaca desapareixeran del tot i seran substituïts pels de polsera”.

Després de l’Oyster van continuar arribant models com el Perpetual (1931, el primer rellotge automàtic), el Datejust (1945, el primer amb finestreta per a la data), el Tudor (1946, un model a preu reduït que avui encara es manté), etc. La Segona Guerra Mundial també va aportar la seva pròpia llegenda a la marca, quan el tinent John Francis Williams va contactar amb el fabricant des del camp de presoners on estava internat per demanar que li fessin arribar un rellotge. Sembla que el mateix Wilsdorf es va encarregar personalment de la gestió. Si aquesta història és certa, és probable que el rellotge que es va subhastar el 2 de desembre del 2015, juntament amb les medalles de guerra d’un militar amb el mateix nom, sigui precisament el protagonista de l’anècdota. Per cert, el preu final va ser d’unes 200.000 lliures esterlines.

Just després de la mort de la seva dona, el 1944, i sense fills, va posar en funcionament la Hans Wildorf Foundation, a la qual va transferir la propietat de l’empresa. Avui continua existint la mateixa estructura i el 100% de les accions pertanyen a la fundació, cosa que permet que els beneficis que reparteix la firma es destinin a causes socials. Tot i l’opacitat de l’empresa, se sap que la facturació s’acosta als 8.000 milions d’euros i que, per tant, deu injectar uns 1.000 milions d’euros cada any a la fundació (gairebé dos terços destinats a projectes sociosanitaris).

Una vegada arribats fins aquí, potser més d’un es deu preguntar d’on va sortir la paraula que va donar nom a la marca, perquè ni té relació amb el cognom del fundador ni sembla que faci referència a cap concepte en concret. La resposta la va donar el mateix Wilsdorf fa molts anys: un dia, circulant per Londres amb autobús, un follet se li va acostar i li va dir a cau d’orella una paraula: Rolex.