L'empresari argentí que va aixecar Prosegur

És dissabte 31 de maig del 1997. Un Mercedes 500 amb quatre persones a dins circula per la Nacional-I, una carretera que uneix Burgos amb Madrid i que avui és l’autovia E-5. A l’altura del municipi de Buitrago de Lozoya, l’automòbil pateix un greu accident i un dels passatgers acaba morint, mentre que els altres tres queden ferits. El mort és Herberto Gut, un ciutadà d’origen argentí que, segons va recollir el diari Clarín, havia estat citat a declarar pel jutge Baltasar Garzón com a testimoni en la causa oberta per la desaparició de sis-cents ciutadans espanyols durant la dictadura argentina (1976-1983). Però per sobre de tot, qui acaba de morir és conegut per ser el fundador i propietari del gegant de la seguretat a Espanya: l’empresa Prosegur.

La història de Gut comença a la seva Argentina natal, quan una família d’empresaris del món de la seguretat, els Juncadella, d’origen català, li van encarregar estudiar el mercat espanyol per mirar d’obrir-hi una empresa subsidiària. Era el 1975, quan l’Espanya del canvi de règim arribava plena d’oportunitats. Un any després d’aquell viatge d’exploració, Prosegur ja estava en funcionament. Els Juncadella i Gut no estaven sols al capital de l’empresa, perquè alguns bancs espanyols van decidir invertir-hi (Banca March, Banco del Progreso i Banco de Madrid). Precisament va ser el vicepresident de Banco del Progreso –entitat vinculada a la família March– qui es va empescar el nom de “Prosegur”. És de ressenyar que la participació dels Juncadella argentins la tutelaven els Juncadella catalans, una nissaga de gran tradició a la indústria del país. Més enllà d’anècdotes, cal pensar que el canvi de règim també va venir acompanyat d’una època en què els nivells de delinqüència es van disparar, i un escenari habitual de problemes eren les oficines bancàries, que ràpidament van haver de prendre mesures de seguretat fins aleshores insòlites. Com va deixar escrit un analista de negocis de La Vanguardia l’any 1982, “fa només un parell de lustres, les empreses de seguretat eren una espècie desconeguda al nostre país”.

Una de les estratègies inicials de Prosegur va ser dedicar una gran despesa a publicitat, de manera que als principals diaris de l’Estat a finals de la dècada dels setanta no era gens estrany trobar una pàgina sencera parlant de les virtuts de l’empresa. Les branques del negoci que anunciaven en aquell moment eren la seguretat in situ, el transport de diners, els sistemes electrònics, els serveis de vigilància i, fins i tot, un curiós mètode de pagament de nòmines en metàl·lic als treballadors de qualsevol empresa. Els principals competidors de Prosegur eren les empreses Esabe i Sass, que van acabar a les mans de Gut. El risc dels vigilants de seguretat en aquells temps convulsos no es limitava als atracaments d’oficines bancàries, perquè els mateixos treballadors de Prosegur van estar amenaçats de mort per part d’ETA quan eren un dels contingents que feien tasques de vigilància durant la construcció de la central nuclear de Lemoiz (Biscaia). De les amenaces es va passar al segrest i posterior assassinat d’un dels enginyers, José María Ryan, mort el febrer del 1981.

La gran aposta del nostre protagonista va arribar el 1982, l’any del Mundial d’Espanya, quan es va decidir a comprar la totalitat del negoci als que fins aleshores eren els seus socis. Un moviment agosarat, però que a la llarga va resultar fonamental perquè l’empresari aconseguís fer-se multimilionari. Els socis (Juncadella i els bancs) van quedar perplexos que Gut tingués els 400 milions de pessetes al comptat que va oferir per l’empresa, però més enllà de la sorpresa inicial, no van tenir gaire marge de maniobra per fer-se forts. Poc després de desfer-se dels seus socis, el 1985, Gut va ser el promotor de la que es considera la primera empresa de ciberseguretat de l’Estat, o “control i seguretat de les aplicacions informàtiques”, com es deia aleshores, i que va dur per nom Scan. El 1987, quan la facturació va enfilar-se per primer cop als 10.000 milions de pessetes (uns 60 milions d’euros), Gut va decidir treure a borsa un 18% del capital. El moviment va servir per capitalitzar l’empresa, però sobretot perquè el seu propietari fes un salt dins del món empresarial i financer de l’Estat. Ser a l’aparador li va servir per ser conseller del Banc Popular, i també per ocupar càrrecs importants en diferents associacions empresarials.

Els anys finals dels vuitanta, l’amistat de Gut amb Juan Abelló i Mario Conde li va obrir les portes del Banesto, el banc per al qual va prestar els seus serveis de seguretat. Fins i tot va ser accionista d’una empresa, Protecsa, que es va crear a l’òrbita de Banesto. Abans, a l’època d’Antibióticos, ja havia treballat per al tàndem Abelló-Conde. La dècada dels noranta va ser de gran creixement per a la companyia, que va encetar una expansió exterior molt agressiva (especialment l’entrada al mercat llatinoamericà el 1995), de manera que en el moment de la desaparició de Gut, Prosegur ja era una gran multinacional.

Després de la seva mort sobtada, les regnes de l’empresa les va agafar la vídua, Helena Revoredo, que va continuar apostant fort pel creixement de la companyia i és avui una de les grans fortunes d'Espanya. Tornant al que explicàvem al començament, la voluntat del jutge Garzón de fer declarar Gut (recollida també al llibre Don Alfredo, del periodista Miguel Bonasso) responia a un intent d’esbrinar si ell mateix i l’empresa Prosegur formaven part de la branca financera de la dictadura argentina (durant molt de temps van existir rumors que apuntaven al fet que l’empresa s’havia fet servir per netejar diners procedents d’Argentina).