El sistema de corrents marins que travessa l’Atlàntic evita que els països situats més al nord d’Europa es congelin sota temperatures àrtiques. És una mena de termòstat natural, compost per un flux que transporta les aigües càlides i superficials de la costa de Florida cap al nord i un altre flux en sentit contrari d’aigües més fredes i profundes. Hi ha un cert risc que el canvi climàtic pugui arribar a alterar aquests corrents, intensificant els fenòmens meteorològics extrems a banda i banda de l’Atlàntic Nord. Salvant les distàncies, el sistema econòmic mundial també depèn d'un delicat equilibri de corrents i contracorrents comercials i financers entre les principals economies. Durant les últimes dècades els Estats Units han actuat com a principals impulsors de la demanda mundial de béns i serveis. Gastant més del que ingressa amb la seva producció interna, l’economia americana mou la maquinària exportadora d’altres grans economies, com la Xina, el Japó i Alemanya. En contrapartida, aquests països reciclen una part significativa dels seus ingressos comercials comprant actius financers denominats en dòlars –accions d’empreses cotitzades i deute públic i privat americà.
Aquest circuit de fluxos comercials i refluxos financers permet compensar els desequilibris entre estalvi i inversió de les diferents economies, en benefici mutu. Les economies netament exportadores d’Europa i l'Extrem Orient, en procés de regressió demogràfica i envelliment accelerat, estalvien molt més del que són capaces d’invertir productivament als seus propis països. En canvi, l’economia americana, més dinàmica en termes demogràfics i tecnològics, crea oportunitats d’inversió en excés de la seva capacitat d’estalvi. La clau que permet als EUA invertir per sobre dels seus recursos és la capacitat per atreure’ls de l’exterior, que és la contrapartida al seu dèficit per compte corrent. L'única manera de reduir aquest dèficit passa necessàriament per ajustar les inversions a l’estalvi generat internament. A l’altre costat de la balança, les economies europees i asiàtiques haurien de compensar la caiguda de les exportacions trobant noves oportunitats d’inversió productiva als seus països o, alternativament, haurien d’assumir una dolorosa contracció del nivell d’activitat.
El ball aranzelari iniciat pel president Trump pretén reduir significativament el dèficit comercial, mentre que la hiperactivitat volcànica d’Elon Musk persegueix una reducció radical del dèficit fiscal. En principi, una disminució simultània dels dèficits comercial i fiscal podria ser positiva pels EUA, suposant que l’estalvi s’ajusta a l’alça i la inversió es manté. Però també és possible un escenari advers, en el qual el tancament de l’economia americana sobre si mateixa afebleix el seu dinamisme, la guerra aranzelària frena la demanda mundial de béns i serveis, i les baixades d’impostos més que compensen possibles estalvis pel costat de la despesa pública. En aquest segon escenari és la inversió la que tendiria a caure al nivell d’un estalvi intern insuficient per finançar l’actual ritme de creixement de l’economia americana.
Calma borsària
Com en la coneguda obra musical de Paul Dukas, en què un aprenent de bruixot allibera forces que depassen el seu control, les accions desfermades del duet Trump-Musk podrien tenir conseqüències desastroses, si acaben alterant els corrents profunds que mantenen l’economia mundial en equilibri sense oferir una alternativa viable. De moment, els mercats borsaris han rebut amb calma les primeres ràfegues d’ordres executives de la Casa Blanca. Fins ara sembla que els inversors descompten un dòlar fort en un marc moderadament inflacionari i propici als negocis, però en qualsevol moment podrien començar a reaccionar davant d'unes polítiques erràtiques que poden acabar soscavant la confiança en l’economia americana. Com escriu el reconegut expert en política monetària Richard Clarida en un article recent al Financial Times, és possible que la incertesa associada a les polítiques econòmiques del nou govern acabi tenint un impacte negatiu sobre les decisions d’inversió superior al que es derivaria directament dels augments aranzelaris.
En l’obra de Dukas, el caos desfermat per l’aprenent de bruixot s’acaba quan arriba el mestre, li pren la vareta màgica i posa ordre. No es poden descartar tensions creixents entre Trump i el president de la Fed, Jay Powell, si el primer continua disputant al segon com ha de portar la batuta de la política monetària. Però l'última paraula la tindran els mercats. Si perden la confiança en el rumb que està prenent l’economia americana, simplement començaran a desfer posicions en actius denominats en dòlars, fins a fer veure als aprenents de bruixot que el sistema econòmic mundial no admet gaires improvisacions.
