La trajectòria econòmica de Catalunya és inseparable del paper que ha exercit el seu empresariat que ha estat capaç de generar prosperitat, estructurar territori i aportar una visió moderna i oberta al món. En un país on, durant segles, no va haver-hi una administració pròpia i recursos naturals significatius, la iniciativa privada no només va suplir aquestes mancances, sinó que també va esdevenir la columna vertebral sobre la qual es va sostenir el desenvolupament econòmic i social. Entendre el present i el futur de Catalunya exigeix reconèixer aquesta contribució.
L'arrel comercial catalana és antiga i profunda. El Consolat de Mar, una de les institucions mercantils més avançades del seu temps, va consolidar una manera d’entendre els negocis basats en normes, responsabilitat i projecció exterior. Aquest esperit va permetre que Catalunya s'inserís en circuits mediterranis. Quan, segles després, la fil·loxera va devastar el camp, l’empresariat va reaccionar amb creativitat: reestructuració, diversificació, innovació i obertura de nous mercats. No va ser una excepció històrica, sinó un patró que es repetiria de manera constant.
La revolució industrial va reforçar aquest caràcter. Catalunya es va industrialitzar sense que hi hagués una política estatal que ho afavorís i sense una dotació natural de carbó que ho facilités. La modernització de la maquinària tèxtil, l’aposta per les colònies industrials, la creació d’entitats financeres modernes i l’impuls d’infraestructures van ser decisions empresarials preses en un context d’autonomia política nul·la que va reforçar la responsabilitat de l’empresariat com a actiu destacat per sostenir el país. Catalunya es va convertir en el motor industrial d’Espanya, i Barcelona, en la capital econòmica perquè els seus empresaris van assumir un paper de lideratge i transformació, i sense ells la història hauria estat ben diferent.
En altres tradicions culturals i institucionals, especialment les anglosaxones i germàniques, han construït una visió més favorable al paper de l’empresari. En aquests entorns, la iniciativa privada és percebuda com un actiu col·lectiu, i la seva contribució és reconeguda socialment i políticament. Aquest marc cultural ha facilitat ecosistemes econòmics que impulsen la innovació, promouen l'ambició empresarial i generen un cercle virtuós entre iniciativa, benestar i progrés. L'entesa entre societat i empresariat permet que aquests països avancin amb més estabilitat i confiança.
Catalunya, tot i la seva tradició comercial i industrial, no sempre ha gaudit d’aquest reconeixement explícit. La manca de poder polític propi durant segles, sumada a una tradicional cultura política espanyola més reticent cap a l’empresa, ha condicionat el relat públic sobre el paper de l’empresariat.
En ple 2025, el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, en l’acte de lliurament dels premis d'aquesta patronal el passat 25 de novembre, va exigir respecte per a l’empresari i per a la propietat privada, ja que sovint es reben atacs constants, que projecten sospites i els fan passar per presumptes delinqüents. En canvi, compleixen les lleis, generen riquesa i ocupació. L'empresari no només impulsa un negoci, sinó que també assumeix riscos, aposta per les idees i crea oportunitats reals allà on abans no n’hi havia.
A més, en un context incert, difícil i tan canviant, la figura de l’empresari és encara més rellevant. Per això es reivindica la seva contribució amb serenor, convicció i orgull, i s'eviten situacions en què l’empresariat se sent sovint qüestionat, regulat en excés o insuficientment escoltat.
Un exemple recent: la proposició de llei del Centre Català d’Empresa i Drets Humans, que, per suposadament evitar que l'incompliment dels drets humans a l’estranger pugui perjudicar les empreses catalanes, està impregnada d’una malfiança vers l’empresa. Valgui dir que l'article 12.2 diu literalment: “La persona titular de la Direcció [...] no pot estar vinculada als òrgans de direcció o consells d’administració d’entitats amb ànim de lucre, així com tampoc pot pertànyer a fundacions i/o associacions empresarials sense ànim de lucre en els cinc anys anteriors a la seva denominació”. Un tractament que atempta contra aquestes persones perquè és discriminatori i va contra els drets humans, i que reflecteix aquesta visió negativa del món de l’empresa. Que demani cinc anys, o si no té ànim de lucre, que no sigui d'una associació empresarial, lesiona aquestes persones i projecta una visió gens apropiada socialment i llunyana de la realitat de l’empresariat a Catalunya.
La Catalunya econòmica ha estat construïda en gran part per la iniciativa privada, i una més gran col·laboració publicoprivada, per la qual cosa cal generar les condicions polítiques, institucionals i culturals perquè continuï sent un dels seus grans actius.
