Marina Romero: “Amb 32 anys vaig haver de tornar a casa la mare”

BarcelonaLa periodista Marina Romero (Barcelona, 1985) ha crescut en una família treballadora. “No hem tingut grans luxes, però sí uns valors vitals molt sòlids. Tenir interès i curiositat per les coses i cuidar molt la gent”, explica en declaracions a l’Empreses. Els pares li han transmès la vocació de servei públic: “Jo m'he acabat dedicant al periodisme perquè he vist els meus pares entenent la societat d'una certa manera: preocupant-se pels altres i pel futur”. A casa sempre es llegien les notícies i es debatia l’actualitat: “Jo em vaig enamorar de la ràdio i des de petita vaig decidir que volia treballar-hi”.

Les seves primeres feines com a entrenadora i monitora li van donar els primers estalvis, que després de l’Erasmus a Holanda va destinar a comprar-se una bicicleta. Amb ella es movia de casa a la ràdio de Sant Cugat, on feia de becària sense cobrar. Així es va endinsar en el sector de la comunicació.

L’actual presentadora del Més 324 del 3Cat està complint el seu somni, treballar d’allò que ha estudiat: “Soc molt feliç presentant el programa. M'agrada molt el que faig”. I quan li pregunten pel futur ho té molt clar: “Ser sempre tan feliç com soc amb aquesta feina.” “Totes les oportunitats laborals que m'han vingut han superat qualsevol somni que jo pogués tenir a la vida. Hi ha molta gent que ha confiat en mi abans que jo confiés en mi mateixa”, assegura la presentadora, que diu que ha patit la síndrome de la impostora, la sensació de no merèixer els propis èxits.

D’altra banda, està tan satisfeta perquè el de la comunicació és “un món superdifícil”: “A mi m'ha costat molt. He passat per moltes feines i he tingut contractes molt precaris”. A més, la comunicadora va entrar al món laboral quan esclatava la crisi financera, el 2008: “De cop i volta vaig veure com tot d'oportunitats queien. Veia com el futur s’escapçava.”

I no li ha sigut fàcil, perquè amb 32 anys es va quedar sense feina: “Vaig haver de tornar a viure a casa la meva mare perquè em vaig quedar sense estalvis. Vaig pensar «jo no puc viure d'això»”. “Has d’estar a l'atur per entendre què vol dir estar a l’atur quan el que vols és treballar. Veus que la vida passa i et preguntes per què tu no te'n surts”, explica Romero. De fet, li va costar trobar una feina regular i “si pagava un lloguer, no en tenia per viure”. “Em va ensenyar molt, aquesta època. Ara valoro molt cada cosa que faig i em sento molt orgullosa de ser autosuficient econòmicament”, afegeix.

Romero, en un inici, es va poder independitzar gràcies a les polítiques de Sant Cugat del Vallès: “S'ha fet una aposta molt gran per l'habitatge públic i vaig poder accedir a un pis de protecció oficial durant 5 anys. O sigui que les polítiques de protecció oficial funcionen”. Després va poder llogar un pis a uns coneguts a un preu assequible: “Recordo patir quan arribava una facturada d'aigua o de llum. Em preguntava «com ho pagaré?»”. I després de tornar a casa es va independitzar de nou, va estar de lloguer fins que l'agost passat va comprar el pis on viu actualment: “No m'havia imaginat mai que em podria comprar un pis, però ho vaig poder fer gràcies als anys que vaig estar a casa i vaig fer una mica de calaix”.

La presentadora ja disposava d’una estabilitat econòmica amb les oposicions de TV3 aprovades. I tot i que tenia els diners de l’entrada estalviats no comptava amb les arres: “Era impossible assumir-ho tot. El meu tiet Alberto em va deixar els diners, i en un o dos mesos els hi vaig tornar. Tinc el meu pis gràcies a ell”. “Avui dia viuria de lloguer si fos assequible, però els preus actuals són una barbaritat”, explica. De fet, Romero pagava més de lloguer que el que paga d’hipoteca: “Però el pis és del banc fins que tingui més de 70 anys”.

Pel que fa a finances personals, no és una persona de luxes: “Gaudeixo de les petites coses; per exemple, a mi m’encanta dormir en una tenda de campanya a la muntanya”. En l'àmbit bancari, s’organitza amb dos comptes corrents: “En un hi rebo la nòmina i pago la hipoteca, i l’altre és el que em va obrir el meu avi, encara el guardo. No l'he volgut tancar per la nostàlgia, tot i que també l’utilitzo”. En aquest sentit, la periodista ha trobat a faltar educació financera: “Hauríem de parlar més dels diners. Són molt importants en el dia a dia de la gent. Jo, perquè he tingut el meu germà, que m'ha assessorat; si no, soc el típic perfil que se'l mengen”.