De trampes i tramposos

Perdoneu-me, però no puc deixar de parlar en aquestes pàgines del cas Negreira i el que sento com a empresària entorn d'això. Primer de tot, les coses clares: el Futbol Club Barcelona, part interessada en el judici en directe que és en essència un arbitratge, ha tingut durant anys en nòmina un membre destacat del que podríem anomenar el Tribunal Suprem dels àrbitres. Ho expliquis en català o en hongarès, això fa molt mala olor. Que només s'assenyala al Barça quan és una pràctica habitual al futbol? Encara pitjor.

Estem en un país que ha entrat de ple en el segle XXI, tenim una democràcia (no discutirem com de plena, però estarem d’acord que no som Angola) i en general pots fiar-te de la policia, els jutges o els funcionaris d’urbanisme. Però casos com aquest o molts d'altres que surten a la llum ens retornen a la realitat. I aquesta és que encara avui hem de jugar a un joc en què hi ha trampes i hi ha tramposos.

Les start-ups d’èxit que es passen per l’arc de Sant Martí les normatives laborals amb els seus riders, els constructors que tenen a sou autèntics facilitadors polítics, els parents que et col·loquen mascaretes contra el covid-19 a preu de pols de corn d'unicorn... Tot això em fa enfadar i m’entristeix alhora, però sobretot em sembla injust.

Què pot fer la política pels emprenedors? Probablement, seria suficient que garantís unes regles del joc úniques per a tothom i justes, i un sistema de control efectiu contra els que se les saltin. Entenc que és tan fàcil de dir com difícil de portar a la pràctica per a qui tingui la voluntat. Però, si més no, si us plau, no deixem d'identificar el problema. El trampós sempre perjudica a qui compleix les regles.

I, escolteu, el nostre estimat Barça, tan visible, tan en la mirada de tots, porta una vida pagant-li a un àrbitre i al seu fill. Què podem esperar que passi en els mons, com els de la majoria d’empreses, que gairebé ningú mira ni fiscalitza?