El temps i l’eternitat

És un cas excepcional. Va ser una escriptora prolífica i secreta. En vida amb prou feines va publicar uns quants textos, sempre amb pseudònim. Després de morir es van trobar 1.800 poemes que encara avui, un segle i mig després, segueixen causant disputes filològiques. No hi ha dubte que Emily Dickinson és un gegant de la poesia moderna, més i més influent a mesura que passen els anys. Jo l’he llegit desordenadament segons queien a les meves mans algunes de les col·leccions de les seves poesies reunides. Mai m’ha defraudat.

Ja era inclassificable al principi, però amb el pasdel temps s’ha fet més inclassificable. La solitud de Dickinson, tancada en el seu autoexili daurat de Nova Anglaterra, té tal poder d’expansió que amb freqüència es fa difícil imaginar com eren els dies de clausura d’una dona que construïa apassionadament la seva obra poètica. La visió de la naturalesa de Dickinson, potser connectada a la de Keats i a la d’Emerson, és gairebé panteista i fa gala d’un peculiar misticisme. Esquivant en tot moment la solemnitat i la grandiloqüència, torna una vegada i una altra als interrogants essencials de la condició humana.

Gairebé tots ells es desprenen del xoc entre el temps i l’eternitat. El pas dels dies va aportant els fragments de la vida enmig d’una total incertesa que a vegades Dickinson aborda amb sorprenent humor, sovint negre. I després, en el si del secret, hi ha les seves poesies amoroses –de controvertit destinatari o destinatària–, que rivalitzen amb les de Shakespeare en qualitat, la mostra d’una passió sempre ajornada i sempre reviscuda. Dickinson és per sobre de tot una poeta de la llum, i això el lector ho percep perquè els seus poemes, tot i que tracten el que és turbulent, sempre desprenen un halo lluminós que manté la foscor a ratlla.