Jacques Chirac es va mantenir en primera línia política durant dècades. Sabia seduir el seu electorat. Sabia què calia dir-li en cada moment i com adreçar-s’hi. L’any 1991, l’extrema dreta liderada per Jean-Marie Le Pen creixia i l’amenaçava. Acostar-se als seus postulats seria una bona solució per neutralitzar-la?
A Orléans, en un acte amb militants i simpatitzants del partit, Chirac va posar a prova els seus valors democràtics. Avançat el sopar, amb les copes de vi buides i el micròfon a la mà, es va deixar anar. “Un treballador francès, que amb la seva dona guanya uns 15.000 francs, i que al replà de l’escala, amuntegada, hi veu una família amb un pare, tres o quatre dones i una vintena de fills, que guanyen 50.000 francs en prestacions socials, sense treballar, naturalment! (aplaudiments). Si a això hi afegiu el soroll i la pudor (riures), el treballador francès es torna boig. I dir-ho no és ser racista”. La conclusió, segons va proclamar aleshores, era clara: calia reduir les ajudes al col·lectiu de nouvinguts.
Zebda, un grup de Tolosa que mescla el rock amb els sons tradicionals, va agafar les paraules de Chirac i les va convertir en un himne que va despertar les banlieues franceses: Le bruit et l’odeur. Chirac va anar modelant el discurs, va continuar seduint, i va sobreviure uns quants anys més en primera línia política. El debat sobre la immigració no es va abordar. Avui l’extrema dreta es prepara per governar França amb la lluita contra la immigració i la defensa del treballador francès com un dels lemes centrals de la campanya.
A Itàlia, on ja governa l’extrema dreta, Meloni presenta com a principal element de la política migratòria l’obertura de camps d’immigrants a Albània. En paraules de Lea Ipy, albanesa, professora de la London School of Economics i autora del llibre Libre (Ed. Anagrama), “els albanesos, que fa pocs anys eren vistos com a bàrbars, criminals i lladres pels mitjans de comunicació italians, ara són els bons immigrants” (FT, 18 de novembre de 2023). Són els aliats per frenar la mala immigració. La velocitat a què pot canviar la percepció de la immigració és sorprenentment ràpida.
A casa nostra, el debat sobre la immigració s’ha intentat obrir en diverses ocasions, però tampoc s’ha resolt. La fotoperiodista Mireia Comas ens ho recorda a Atrapats, una sèrie de retrats que no deixen indiferent. Ens mostren la cara més fosca de la immigració, de la mala gestió de la immigració, i ens fan sortir de la bombolla en què molts vivim. Suggereixo mirar el curt-documental disponible a YouTube. En menys de dos minuts, esclata el silenci en què dorm la nostra consciència col·lectiva.
El debat sobre quina política migratòria cal dur a terme s’ha d’afrontar de manera informada. Hi ha una diferència important entre la percepció que tenim del fenomen migratori i la realitat. Aquesta escletxa, si s’abandona, o si s’alimenta, pot enfonsar l’edifici en què convivim. Jean-Cristophe Dumont, cap de la Divisió de Migració Internacional de l’OCDE, apuntava fa uns mesos al Cercle d’Economia dos errors de percepció especialment rellevants. Un: la immigració irregular és molt inferior al que es pensa. El gruix de les persones que emigren ho fan per motius familiars o per feina. Dos: els immigrants contribueixen de manera significativa a finançar la despesa del sector públic. A Espanya, l'11% de la despesa pública, com ara la sanitat i l’educació, és finançada a través dels impostos que paguen els immigrants.
Els determinants dels moviments migratoris són molts. Cal tenir en compte la situació dels països d’origen, i de destí. En el cas espanyol, la demanda d’immigrants és resultat, sobretot, de l’envelliment de la població i el model productiu, molt intens en mà d’obra. El PIB ha crescut un 2%, en mitjana, des de l’any 1996, impulsat per l’augment de l’ocupació, que ha crescut un 1,6%. La productivitat només ha crescut un 0,7%. Tenir en compte aquesta situació ajuda a entendre per què els últims dos anys ha arribat un milió d’immigrants, i per què l’INE estima que els propers dos anys n’arribarà prop d’un milió més.
Integrar les persones que venen d’arreu és un procés llarg i costós. Disposar d’una feina i compartir la llengua són elements importants, però no són els únics. La llar a què poden accedir o l’educació dels fills, per exemple, també són fonamentals. La quantitat i l’eficàcia dels recursos que es dediquen a aquests àmbits defineixen la capacitat d’integració de cada país. Els límits són flexibles, però existeixen. És important ser-ne conscients, i tenir en compte que el suport que caldrà donar quan les coses vagin mal dades haurà d’augmentar, no disminuir. Arribat el moment, la reacció definirà l'olor, o la pudor, dels nostres valors democràtics.
