Solidaritat contra la confrontació

La polarització de la societat ja no és un artefacte teòric sobre el qual alerten els sociòlegs. És una realitat palpable i, aparentment, inapel·lable. Toca mastegar-la cada dia per poder empassar-se el bombardeig informatiu al qual som sotmesos i no morir de la indigestió. La batalla dialèctica entre les diferents famílies polítiques –que no pas d’idees– fa que el diàleg assenyat sembli impossible, gairebé una relíquia del passat. La col·laboració? Impensable. I la solidaritat entre desconeguts? Ciència-ficció.

Res més lluny de la realitat. Darrere la gruixuda capa de fum que genera l’energia cremada a favor de la confrontació s’amaga un teixit social enormement solidari. La solidaritat entre individus s’estén arreu del territori i no entén d’edats, de sexes ni de condicions socials; és ben generalitzada en el conjunt de la població. Això sí, hi destaca un petit grup de "superdonants". El 10% de les persones que fan més donatius aporten pràcticament la meitat de tot el que es dona. Aquest "petit" grup sobresurt per la regularitat amb què fa donatius solidaris –més d’un cop al mes– i per l’esforç econòmic que fa: dona el 5,4% dels seus ingressos de mitjana. Els superdonants, en general, són persones grans (el 85% tenen més de 50 anys), però no són pas les que tenen els ingressos més alts. És la vella classe mitjana. Gairebé la meitat d’aquests superdonants tenen uns ingressos anuals compresos entre 20.000 i 40.000 euros. De fet, a mesura que augmenten els ingressos, l’esforç econòmic solidari tendeix a reduir-se. Les persones més acabalades donen el 0,5% a fins solidaris.

Aquests són alguns dels principals resultats d’un estudi dut a terme conjuntament per CaixaBank Research i la Universitat Pompeu Fabra, en què s’ha construït una nova base de dades anonimitzada a partir dels milions de donatius que es duen a terme a Espanya mitjançant transaccions bancàries (transferències, bízums, domiciliacions, etc.). Les dades també mostren que el teixit associatiu que canalitza la solidaritat està altament atomitzat, amb moltes ONG repartides arreu de la geografia. L’elevada dispersió ajuda que arribin a tots els racons, i que la solidaritat es pugui ajustar a totes les causes que ho necessiten. Al mateix temps, hi ha un nucli molt reduït d’entitats –un 1% del total– que canalitza prop del 80% de tots els recursos solidaris. L’escala sembla que també és rellevant, sigui per mobilitzar-nos o per poder arribar més lluny. A més, es constata que el 90% de les donacions es destinen a quatre grans causes: cooperació internacional, sanitat, serveis socials i religió.

La fortalesa d’aquest teixit solidari i associatiu es fa palesa quan hi ha esdeveniments que mobilitzen massivament la població. Es posa de manifest cada any amb La Marató de TV3, amb el Gran Recapte o amb tants i tants d’altres exemples. I també es fa evident quan hi ha emergències que ho reclamen, com ara arran de la dana del País Valencià l’any 2024, que va mobilitzar centenars de milers de persones i va disparar els donatius: les entitats benèfiques locals van veure com la seva recaptació augmentava un 45%. L’onada solidària es va estendre per tot el territori, però la proximitat geogràfica va marcar diferències: els que vivien entre 100 i 200 quilòmetres de l’epicentre van multiplicar per 1,8 les aportacions.

La solidaritat comença amb un gest individual i discret. Però allò que a primera vista sembla una cadena de gestos aïllats adquireix una transcendència més gran: és la saba del capital social, un entramat invisible que uneix les persones, sosté la confiança mútua i, en última instància, també les institucions de què ens hem dotat. La participació ciutadana en la presa de decisions col·lectives, l’existència de canals per implicar-se en assumptes comuns o el simple convenciment que el veí i l’estrany responen davant l’adversitat construeixen un teixit social més resistent. Aquesta solidaritat activa no sols fa créixer el benestar col·lectiu, sinó que també crea un clima favorable per afrontar amb èxit els reptes compartits del moment. El contrast amb la confrontació que contemplem cada dia és enorme, i ens permet mirar el futur amb una mica més d’esperança.