El recent estudi dut a terme pel Consell de Treball, Econòmic i Social sobre el sector de la salut a Catalunya ha permès visualitzar la importància d’aquest sector al nostre país, que s'ha situat en la tercera posició darrere dels sectors comerç i activitats immobiliàries, tant per valor afegit (9% del total el 2020) com per ocupació (10,9% del total el 2020), per darrere del sector comerç, de nou, i del turístic. Destaca especialment la seva capacitat de generar més valor afegit que la mitjana, que promou el creixement endogen, en tant que la producció es concentra al nostre país, i que els seus multiplicadors, tant de renda (0,80) com d’ocupació (15), també són superiors a la mitjana de l’economia (0,7 i 14,3, respectivament).
Alhora que cal veure el paper essencial que aquest sector, especialment per la sanitat pública, fa per a la cohesió social i territorial al nostre país. En aquest sentit, destaca el fet que la despesa en percentatge del PIB se situa en el 6,7% a Catalunya, mentre que a Espanya i la Unió Europea, se situa en el 7,7% i el 7,5% del PIB respectivament. Així, per assolir el nivell europeu o espanyol caldria augmentar la despesa sanitària pública al voltant dels 2.200 milions d’euros.
Sovint ens falta perspectiva per copsar la rellevància estratègica d’aquest sector, que va molt més enllà de pensar només en el seu vessant de despesa pública. Ben segur que la destacada aportació feta pel CTESC permet aclarir, no tant des d'un punt de vista pressupostari com econòmic, al pes que té el sector.
A més, aquest sector genera al seu voltant tot un ecosistema d’activitat. A partir de la informació estadística disponible, l'estudi fa una encertada radiografia d’aquest àmbit, alhora que assenyala l’impacte econòmic que malauradament vam patir per la manca de salut fruit de la pandèmia de la covid-19.
De forma simultània i complementària, l’estudi aborda amb molta profunditat els grans debats que es deriven de les amenaces i reptes que el sector té i els que albira en el seu futur pròxim. Entre d’altres s’assenyalen les dificultats per garantir el relleu generacional del personal sanitari, la necessitat d'atendre la soledat no volguda, l’augment de la cronicitat i de l’envelliment de la població, l’augment i la millor atenció de la salut mental i el procés de digitalització del sector, entre d’altres. En aquest àmbit, s’entén que cal posar en valor el lideratge del sector salut a casa nostra, l’impuls de la col·laboració publicoprivada, introduir i reforçar els mecanismes de pagament per resultats i aprofitar l’oportunitat que ofereixen els recursos que provenen dels Next Generation.
Així, es fan 137 suggeriments i recomanacions consensuades, treballades i debatudes de forma intensa al grup de treball, del qual he estat directament coneixedor al ser el ponent de l’informe.
Pel que fa a la part més qualitativa de l’informe, se centra en cinc grans blocs: de resposta als reptes descrits, que van referits a la millora de la sostenibilitat del sistema; a l’àmbit de potenciar la salut pública i comunitària; al reforç de l’atenció primària; a donar resposta a les accions orientades als professionals de la salut, i en darrer terme a aprofitar la transferència tecnològica i la digitalització del sector.
Una aportació al debat de la salut al nostre país des de les dades, les tendències i les anàlisis per articular amb una visió consensuada dels agents econòmics i socials per fer front als seus reptes. Voldria destacar-ne una en el context actual, que la proposta 56a, en l'apartat b, mostra la preocupació per la manca de consens polític i d’acords a llarg termini sobre el sistema públic sanitari, que fa que a cada legislatura es pugui anar desdibuixant el model de referència i d’excel·lència que hi ha a Catalunya, amb una bona col·laboració publicoprivada. Cal centrar-se en el que de veritat es necessita, que és millorar la dotació pressupostària davant la malaltia crònica que pateix, que és el seu infrafinançament. En aquest sentit, recordo les paraules de la mare, que em deia que, “amb les coses de menjar, no s’hi juga”.
