La productivitat a Catalunya: entre el creixement conjuntural i els desafiaments estructurals
L'economia catalana viu un moment aparentment dolç. Amb un creixement del PIB del 3,6% el 2024, quatre vegades superior al de la zona euro, Catalunya es consolida com a motor de creixement d'Espanya. No obstant això, aquesta bonança conjuntural amaga una realitat més complexa que mereix una reflexió profunda: el problema estructural de la productivitat, pedra angular sobre la qual ha de construir-se qualsevol estratègia de prosperitat sostenible. La paradoxa del creixement sense productivitat ve reflectida en la dada més reveladora de la situació actual, que és que, malgrat el vigorós creixement econòmic, la productivitat total dels factors (PTF) a Catalunya va contribuir negativament (-0,2 punts) al creixement del PIB el 2023. Això significa que el creixement es basa fonamentalment en l'acumulació de factors productius –més treballadors, més capital– i no en millores d'eficiència o innovació, la qual cosa té posteriorment el seu reflex en l'evolució de la renda per càpita. Espanya, en conjunt, ha experimentat una caiguda del 7,3% en la seva PTF entre el 2000 i el 2022, mentre que als Estats Units creixia un 15,5%, Alemanya un 11,8% i França un 12,7% en el mateix període.
Sense productivitat, el creixement econòmic resulta insostenible perquè depèn únicament de l'increment dels factors de producció, alguna cosa que té límits evidents en una societat envellida com la catalana i espanyola. La bretxa internacional posa de manifest un diagnòstic preocupant. Les dades de productivitat per hora treballada són igualment eloqüents. Espanya, lluny de reduir la bretxa, s'ha mantingut pràcticament inalterada durant les últimes dues dècades, evidenciant un problema estructural que transcendeix els cicles econòmics.
Una de les arrels destacades del problema es troba en la desindustrialització i especialització. L'anàlisi de les causes estructurals revela diversos factors interconnectats. Primer, el procés de desindustrialització ha estat particularment intens a Catalunya. Entre el 1999 i el 2019, el país va perdre 12.248 empreses del sector industrial manufacturer (35,7% del total) i 140.932 ocupats (26,1%). I ha afeblit el conjunt del sistema productiu. Segon, l'especialització sectorial espanyola continua penalitzant la productivitat, amb baixa participació de sectors intensius en coneixement que limita les possibilitats de convergència amb les economies més avançades. Tercer, la menor grandària empresarial espanyola condiciona els guanys de productivitat. Mentre que a Espanya al voltant del 35% de l'ocupació està en empreses de més de 50 empleats, a Alemanya aquesta proporció és del 66%. Les empreses més grans tenen més capacitat per invertir en R+D+i, digitalització i formació, factors clau per als increments de productivitat.
Els informes d'Enrico Letta i Mario Draghi ofereixen un marc estratègic fonamental per entendre els desafiaments europeus i, per extensió, catalans. L'informe Draghi identifica tres transformacions clau: innovació, descarbonització i seguretat econòmica, assenyalant que Europa ha de tancar la bretxa d'innovació amb els Estats Units i la Xina, tenir un pla coherent de descarbonització competitiva i incrementar la seguretat reduint dependències externes. Per a Catalunya, cal destacar que la política industrial és una necessitat estratègica i resulta convenient articular-la sota un ampli pacte amb els agents econòmics i socials. El moment conjuntural dolç proporciona un cert confort per escometre les reformes estructurals necessàries que condueixin cap a la millora de la productivitat. No obstant això, aquest mateix èxit conjuntural pot generar complaença i endarrerir les reformes necessàries.
Per això resulta essencial desenvolupar una posició activa políticament que estructuri un pla de millora de la productivitat, perquè serà aquesta millora a llarg termini la que garantirà no només millors salaris, sinó també la que permetrà tenir uns fonaments forts en els quals assentar la societat del benestar. Per això és imprescindible un marc institucional de desenvolupament de la política de foment de la productivitat, i fer-ho des d'un exercici de responsabilitat política, amb el concurs dels agents econòmics i socials, potenciant el diàleg social i les formes amb les quals fer créixer la nostra productivitat i repartir-la entre tots. Això passa per una reindustrialització intel·ligent, la digitalització, la inversió en R+D+i, per potenciar el capital humà mitjançant la formació i l'atracció de talent i per afavorir l'increment de la mida empresarial.
