‘Pocoyo’

Em vaig prometre no parlar gaire de la meva maternitat en aquesta columna. Primer de tot, perquè segurament un executiu agressiu no ho faria, i segon perquè a molta gent no li agrada sentir a parlar cada dos per tres dels fills dels altres.

Però la meva filla ja té dos anys i em permeto la llicència, amb el vostre amable permís, de trencar per primer cop aquest autoveto temàtic. A més, porto una hora negociant infructuosament amb ella perquè em deixi escriure la columna setmanal de l’ARA i, sincerament, ara em costa pensar en cap altra cosa que no sigui aquesta petita tirana... vull dir princeseta.

Avui la petita xarxa de persones que em permet estar treballant a aquestes hores de la tarda ha fallat (algun cop passa) i he anat jo a buscar-la a la llar d’infants. I, esclar, ser fora de l’oficina no impedeix que el telèfon segueixi sonant i els to do urgents, com aquest, no desapareixen quan et poses el barret de mare.

Ets mare (o pare) les 24 hores i, sempre que cal, això passa al davant de la feina o de qualsevol altra cosa. Però un dia com avui, quan encara falten moltes hores fins que la criatura se’n vagi a dormir, una s’ha d’organitzar com pot per treballar mentre fa de mare. En homenatge i agraïment, no podia titular aquesta columna amb cap paraula que no fos Pocoyo, els dibuixos preferits de la meva filla.

El Pocoyo, el Pato i l’Eli sonen de fons en moments com aquest en què necessito una horeta d’hipnosi televisiva. No és per estar-ne orgullosa, però tampoc us penseu que abuso de la màgia audiovisual.

Dit això, he de posar sobre la taula una reflexió que he estat madurant els dos anys que porto de mare i empresària. En un cas com el meu, amb una empresa molt exigent en horaris i intensitat, tenir xarxa familiar és fonamental i un privilegi.

Com diria el Pocoyo, bravo pels avis que ajuden els pares a sortir-se’n dia a dia!