Pensar en cremar-ho tot

Quan tenia quinze anys pensava que tot era “una merda”. El sistema era corrupte, el món era injust i el que calia era cremar-ho tot. Tornar a començar. Quan en tenia 25 pensava que queixar-se era absurd, que tot depenia d’una mateixa. Que lluitant, es podia arribar a on una volgués. Aquesta versió de mi era per descomptat molt millor i em va portar a ser el que soc, una empresària.

I ara m’entren un altre cop l’apatia i la ràbia de quan era una nena que havia vist massa Informe Semanal amb poc context i menys criteri. Escric aquesta columna amb una gran pena, com senten milions de dones, al veure que el nostre progrés cívic ha fet un gir en els darrers dies.

Als Estats Units, el país líder del món lliure, s’ha cancel·lat el dret de decidir de les dones sobre el propi cos, sobre la pròpia vida. I aquest pas enrere, que sens dubte té a veure amb com han avançat els drets de les dones en els darrers anys, té un efecte contagi immediat.

L’avortament ha entrat ja en la discussió política espanyola i no en sortirà, i ara no tinc gens clar si la meva filla, que ara té tres anys, tindrà quan sigui gran la meitat dels drets que tinc jo ara. ¿I com li explicaré que pot fer el que vulgui? ¿Que el món l’hem de dirigir també les dones perquè també és nostre, perquè volem i perquè sabem fer-ho?

¿Com podrà aquesta nena creure que pot aconseguir el que vulgui si haurà de lluitar de nou pel més bàsic, com ja havien fet les seves àvies i besàvies?

Aquesta columna va d’empresa, és cert, però també d’una dona i una mare que soc jo. Tot està connectat i aquesta mare i aquesta empresària no pot pensar en plans d’empresa quan es perden els drets de les dones.

Vull que la meva filla sigui la millor en el futur, que sigui molt millor que jo. Però potser el que haurà de fer és cremar-ho tot.