Així justifica 'The Economist' l'elecció d'Espanya com a millor economia del món
La publicació britànica destaca el creixement del PIB i la bona marxa del mercat de treball durant l'últim any
Els tipus d'interès més alts en dècades, guerres a Europa i l'Orient Mitjà, eleccions a països tan importants com els Estats Units i l'Índia... No importa. L'economia global va tornar a registrar un bon rendiment el 2024; segons l'FMI, el PIB mundial augmentarà un 3,2%. La inflació s'ha reduït i el creixement de l'ocupació es manté sòlid. Les borses han pujat més d'un 20% per segon any consecutiu.
No obstant això, com sempre, aquest panorama mundial optimista amaga una gran variació entre països. Per avaluar aquestes diferències, hem recopilat dades sobre cinc indicadors econòmics i financers (el PIB, el rendiment de la borsa, la inflació subjacent, l'atur i el dèficit públic) per a 37 països majoritàriament rics. A continuació, hem classificat cada economia en funció d'aquestes categories per crear una puntuació. Qui són els guanyadors?
L'empenta mediterrània es manté per tercer any consecutiu, amb Espanya al capdavant de la llista d'enguany. Grècia i Itàlia, abans emblemes dels problemes de la zona euro, continuen amb les seves fortes recuperacions. Irlanda, que ha atret moltes empreses tecnològiques, i Dinamarca –seu de Nordisk, la farmacèutica que produeix el famós Ozempic– completen els cinc primers llocs. Mentrestant, els pesos pesants del nord d'Europa es queden enrere, amb actuacions decebedores del Regne Unit i Alemanya.
El nostre primer indicador és el creixement del PIB real, àmpliament considerat com la mesura més fiable de la salut general d'una economia. Aquest any, el PIB mundial va ser impulsat per la resilient economia nord-americana i els seus consumidors. A Espanya, el creixement anual del PIB està en camí de superar el 3%, impulsat per un mercat de treball fort i uns nivells elevats d'immigració, que ha augmentat la producció. Tot i que el PIB per capita del país també ha augmentat, ho ha fet menys que el PIB general.
En altres llocs, el creixement ha estat decebedor. Alemanya i Itàlia s'han vist impedits pels alts preus de l'energia i unes indústries manufactureres alentides. El Japó registrarà un repunt escàs del 0,2%, afectat per un turisme més feble i un sector automobilístic en dificultats. Hongria i Letònia han caigut en la recessió.
La nostra segona mesura són els rendiments de la borsa. Els inversors van ignorar un agost complicat, quan el ien va despertar els temors d'una crisi. Les accions nord-americanes han donat una rendibilitat impressionant del 24%, ajustada a la inflació, ja que les valoracions de les empreses tecnològiques van augmentar. Hi ha hagut perdedors. Els preus de les accions a Finlàndia es troben en territori negatiu, en termes reals, i la borsa de Corea del Sud va caure arran de l'intent del president d'aplicar la llei marcial el 3 de desembre.
El paper de la inflació
També ens hem fixat en la inflació subjacent, que elimina components volàtils com l'energia i els aliments. Tot i que la inflació mundial ha caigut significativament, els preus dels serveis es mantenen tossudament alts en molts països. Al Regne Unit, el creixement salarial continua augmentant el cost dels serveis, la qual cosa significa que la inflació subjacent és incòmodament elevada. Alemanya s'enfronta a pressions similars. En canvi, França i Suïssa han aconseguit mantenir controlades les pressions dels preus, amb taxes d'inflació subjacents situades còmodament per sota del 2%.
Un indicador clàssic de la misèria econòmica és l'augment de l'atur, que és el que molts van predir quan els bancs centrals van començar a apujar els tipus d'interès (i la intel·ligència artificial es va sofisticar). No obstant això, malgrat un cert alentiment, els mercats de treball continuen sent sorprenentment robustos, amb taxes d'atur properes als mínims històrics. El sud d'Europa, que encara pateix un atur elevat, ha experimentat una millora notable: la desocupació a Grècia, Itàlia i Espanya ha caigut al seu nivell més baix en més d'una dècada.
L'últim indicador analitza els saldos fiscals, excloent el pagament d'interessos, com a proporció del PIB. Després d'anys de forta despesa, en molts països cal una consolidació per garantir que la càrrega del deute es mantingui manejable. Dinamarca i Portugal destaquen per aconseguir superàvits pressupostaris insòlits mitjançant la disciplina fiscal. Noruega i Irlanda també compten amb superàvits, encara que per altres motius: Noruega a causa dels ingressos del petroli i Irlanda per un benefici extraordinari de l'impost de societats, reforçat pel pagament d'impostos endarrerits de milers de milions de dòlars pe part del gegant tecnològic Apple.
La majoria dels governs, però, continuen gastant sense control. El dèficit primari de Polònia va superar el 3% del PIB, a causa d'un augment de la despesa en defensa com a resposta a la guerra de Rússia a Ucraïna. Al Japó, els forts estímuls fiscals, destinats a apuntalar l'economia i alleujar les pressions pel cost de la vida, corren el risc d'agreujar els problemes del deute a mesura que s'acaba l'era dels tipus d'interès molt baixos. La trajectòria del deute del Regne Unit s'està deteriorant: els últims pressupostos no van aconseguir reparar les finances públiques. França està sumida en l'agitació política i no pot restringir la despesa.
A mesura que arriba el 2025, l'economia global s'enfronta a nous reptes. Gairebé la meitat de la població mundial viu en països que van celebrar eleccions aquest any, moltes de les quals van triar líders que es podrien qualificar d'"impredictibles". El comerç està amenaçat, el deute públic augmenta i les borses tenen poc marge d'error. De moment, almenys Espanya, Grècia i Itàlia, menyspreades durant molt de temps pels seus veïns del nord, poden gaudir del seu ressorgiment econòmic. Es mereixen una festa.
