Optimista o idiota

Haig de confessar que dedico una hora al dia a informar-me sobre la guerra a Ucraïna i, sobretot, a devorar les desenes d’entrevistes i articles d’opinió que puc llegir de think tanks i analistes diversos. Sobretot els que són de la Xina o l’entorn rus, els que trobo més clarividents.

El covid m’ha avorrit profundament, com a tothom, perquè ha sigut (el dono per acabat) una crisi on la protagonista era ciència, que o bé tard o d’hora trobaria la solució, o bé veuríem l’extinció de la humanitat. Ara tenim una crisi on els protagonistes som els éssers humans, molt més imaginatius a l’hora de buscar fórmules d’autodestrucció.

Sembla clar, pel que diuen, que l’statu quo que va originar la caiguda del Mur de Berlín, quan jo era una nena, no es va acabar amb l’11-S, però sí que pot fer-ho ara. El món serà probablement un lloc pitjor a partir d’ara, amb més militarització (que comporta menys despesa en altres coses), menys comerç i més riscos per tot arreu. Potser és la fi de la tercera globalització i l’inici d’una era de decreixement econòmic, de menys riquesa i de nous reptes estructurals.

Però ¿i si això també té un angle positiu? El món fa temps que busca maneres de parar màquines per no deixar als nostres fills un planeta inhabitable, o alguna cosa pitjor. ¿I si aquest nou ordre el que porta són menys vaixells al mar, menys avions al cel i menys muntanyes de regals als arbres de Nadal el dia de Reis?

Potser aquest nou escenari també ens dona una oportunitat per reorganitzar-nos abans que els nostres hereus (amb moltes més dones al comandament, per cert) prenguin el lideratge amb un altre tarannà. També, espero, amb més intel·ligència i més urgència per resoldre el repte climàtic i els desordres socials.

De vegades penso que no puc evitar ser una optimista militant i tenaç, insistint en veure esperança tot i la foscor. O potser simplement soc idiota.