El (no) màrqueting del futur

BarcelonaPorto molts anys en el negoci de vendre fum, i m’estic adonant que ara tinc ja força perspectiva i certa capacitat (ni de bon tros infal·lible) per detectar fantasmades i al·lucinacions de les que abunden als mons del màrqueting. Sobretot, per adonar-me de les modes i pensaments únics que, cada tant, es van generant entre els que venem idees, productes o serveis sobre com és la millor manera de fer-ho.

Diria que, en contraposició a les operacions o les finances, el màrqueting és al món de l’empresa com les humanitats a la ciència: hi ha escoles, corrents de pensament i diverses interpretacions sobre un mateix fet. Però al final, ningú té la fórmula màgica sobre com s’ha de comunicar i com s’ha de vendre alguna cosa amb la claredat que dos més dos fan quatre.

El que em preocupa a vegades és la poca substància que tenen les tàctiques i discursos dels que fan màrqueting, moltes vegades sotmesos a estratègies empresarials totalment enfocades a la venda a curt termini i d’altres, amb accions contradictòries a les idees imperants: customer centric, generació de valor, bla, bla, bla.

Com es pot entendre, per exemple, que les telecos dediquin tants esforços i diners a la captació de clients i tan poca atenció a la retenció? No només això: com a clienta i consumidora, em sento francament utilitzada com a mercaderia per algú a qui pago diners. Accepto que això ho facin les xarxes socials, que són gratis, però no puc entendre que el meu operador aprofiti l'actualització del meu terminal per introduir-me al mòbil fins a dotze aplicacions que no vull i no he demanat.

Soc la seva clienta, però també el target de totes aquestes minibotigues de viatges, de gaming i similars que, sense demanar-ho, es fiquen en l’ampliació del meu cervell que és el mòbil. Tot mitjà és un canal, tot client és audiència i tot context és oportú per a la venda? No crec que el futur vagi per aquí.