El moment dels dobles projectes
S’acaba de publicar la inflació del mes de juny i ja arribem al 10,2%, el nivell més alt des de l’any 1985. Al maig era del 8,7% i només en 30 dies ha pujat 1,5 punts, un augment que fins fa ben poc era quasi el de tot un any.
Per evitar que aquests nivells d’inflació perdurin, els bancs centrals de mig món ja han començat a apujar el preu del diner i el Banc Central Europeu farà el mateix en pocs dies. Un moviment lògic i eficaç per abaixar els preus, tot i que podem tardar encara en veure’n els efectes.
El problema és que mentre no en veiem els resultats els pobres ciutadans treballadors hem de pagar les factures cada dia, i ara són molt més altes que fa un any. L’any passat, mentre els preus pujaven un 3,1%, els salaris ho feien només un 1,7% i perdíem un 1,4% de la capacitat de compra. Amb una inflació tan alta com l’actual, la pèrdua de poder adquisitiu s’està eixamplant de ben segur.
I aquesta és la qüestió. ¿Què haurien de fer les empreses modernes en aquests moments amb els salaris de la seva gent? ¿Augmentar-los en un percentatge proper al de la inflació per protegir la seva capacitat de compra? Moltes parlen dels seus dobles projectes, l’econòmic, el de tota la vida, per tenir cada any més beneficis, i el social, el nou, el modern, per tal de redistribuir una part de la riquesa generada entre els seus treballadors i la resta de la comunitat.
En moments com l’actual és quan aquests dobles projectes s’haurien de demostrar cercant el millor equilibri entre els augments de tarifes per protegir els beneficis i les pujades de salaris que permetessin als treballadors mantenir el seu poder adquisitiu.
Malauradament, la majoria d’aquestes empreses amb dobles projectes cotitzen a la borsa i em sembla que en el context actual no faran el que s’hauria de fer. Temps al temps.
