Amb la presa de possessió del nou president dels Estats Units, Donald Trump, el panorama global convida a una reflexió profunda sobre els lideratges internacionals i, més concretament, sobre quina és la posició d’Europa en aquest context. Vivim immersos en una era de revolució tecnològica, on la lluita pel lideratge mundial, especialment en l’àmbit tecnològic, es dirimeix entre els EUA i la Xina. En aquesta disputa, Europa sembla quedar relegada a un segon pla, i les raons d’aquesta situació són tan complexes com preocupants.
En aquesta equació de forces, Europa està totalment descol·locada per diverses raons; n’apunto tres. En primer lloc, un model de governança ineficient i massa burocràtic. Les seves estructures de govern, com el Parlament Europeu, el Consell Europeu, el Consell de la Unió Europea i la Comissió Europea, sovint operen de manera fragmentada i poc àgil. En segon lloc, la manca de lideratges forts i amb visió que puguin articular una estratègia comuna. Finalment, no existeix una Europa unificada, sinó un conglomerat d’estats membres amb interessos sovint divergents.
Aquest 2024 s’han publicat tres grans informes sobre el futur d’Europa, l’informe Draghi, l’informe Letta i l’informe Niinistö. Tots ells coincideixen en els punts clau següents: la pèrdua significativa de productivitat respecte a altres potències globals, com els EUA i la Xina; la necessitat de transformar el model econòmic europeu cap a sectors de tecnologia avançada per competir en un món dominat per la innovació tecnològica; l’obligada aposta per revitalitzar i modernitzar la indústria europea per garantir una base econòmica sòlida i sostenible (en el cas de l'informe Niinistö s'hi inclou una menció explícita a la indústria militar i la inversió en intel·ligència i seguretat); i la urgència d'una reforma de les estructures i polítiques europees per adaptar-les als reptes globals, superant models antics que ja no responen a la realitat actual.
Pel que fa a la productivitat hi ha dades molt il·lustratives: Europa cau un 15% respecte als EUA, i en concret a Catalunya la caiguda de productivitat és del 27% respecte als EUA.
Aquestes coincidències reflecteixen una diagnosi compartida sobre la situació crítica d'Europa i la necessitat d'accions decidides per recuperar un lloc de lideratge en el panorama global.
La sobreregulació i els reptes de l’estat del benestar
Però la nostra Europa actual, la dels estats, sembla que estigui d’esquena a aquests conceptes dels experts.
Un dels grans problemes d’Europa és la sobreregulació interna, que no s’adapta a una realitat de competència global. Mentre que els Estats Units aposten per un model ultraliberal centrat en la protecció de l’economia productiva i la Xina opera sota el mandat d’una oligarquia focalitzada cap a una economia altament competitiva, Europa sembla ancorada en un model que no sempre incentiva la innovació i l’eficiència. Alhora, l’estat del benestar europeu –amb polítiques garantistes en educació, salut, pensions i programes socials– és un model que, encara que molt valorat, necessita ser revisat per fer-lo sostenible i competitiu en el context global.
Equilibrar drets i deures és clau. Com a societat, hem assumit certs drets com a garantits, però sovint oblidem la necessitat de complir també amb els nostres deures com a ciutadans.
Si estem d’acord que la societat ha canviat, també ho estarem en el fet que no podem aplicar criteris antics per donar solució a problemes actuals. Si hem de legislar, fem-ho tenint en compte la justícia distributiva, per exemple, bonificar els productes farmacèutics en funció de capacitat adquisitiva, o atorgar ajuts socials només a qui realment els necessita, aplicant mecanismes de control rigorós. La universalitat de certes polítiques, encara que necessària en alguns casos, no sempre és justa i pot desincentivar l’esforç individual.
Cal valentia i compromís
Europa necessita urgentment ajustar la teranyina normativa i desenvolupar estratègies que estimulin una economia competitiva i flexible. Però aquest canvi també passa per replantejar l’estat del benestar i fomentar una cultura d’esforç i responsabilitat individual. Només així podrem construir una Europa capaç de competir amb potències com els EUA i la Xina.
La història ens ensenya que els grans països d’Europa es van construir amb esforç col·lectiu, i aquest esperit és el que hem de recuperar. Parafrasejant John F. Kennedy, “No et preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país”. Aquest és el moment d’Europa. Tenim les capacitats i els recursos, però cal lideratge, determinació i una visió compartida per tornar a ser competitius en l’escena global.
