Maniqueisme d’esquerres

Avui m’heu agafat empipada. És novembre i no arribem als objectius, estic cansada de treballar els caps de setmana i les nits, i una mica tipa de tenir la sensació de pagafantes, o com es diu en català, de ser cornut i pagar el beure.

Treballo com una boja, arrisco tot el que tinc, porto anys de sacrifici per aixecar una empresa que segurament no em farà mai rica, renuncio a altres moltes opcions més còmodes i lucratives... i haig de notar una vegada i una altra que no seré mai prou bona per a determinats polítics que creuen ser posseïdors exclusius de la bondat. Yolanda Díaz, no et perdono que consideris els empresaris com algú diferent d’allò que tu creus representar, els treballadors, quan molt del que fas i proposes ens perjudica senzillament a tots.

Les persones són essencials per a la meva empresa: sense persones no puc existir, no puc operar. Les necessito i les miro de fidelitzar, de retenir, amb salaris monetaris i també intangibles, com la carrera professional, la formació o el reconeixement. Tinc zero temporalitat i res que s’assembli a un fals autònom, i els pocs becaris que he tingut en els últims anys han estat sempre ben remunerats. Els sous estan tots per sobre del conveni col·lectiu i tinc l’oficina tan cèntrica com puc pagar per facilitar la mobilitat del meu equip. Però de vegades la millor decisió, l’única possible, es acomiadar algú, i jo no tinc la mida com per fer un ERO. Potser la legislació laboral està feta per als empresaris dolents i “insans”, com diu la líder intel·lectual de la suposada esquerra moderna, però en el meu cas fa que la meva empresa tingui molt més difícil subsistir.

El “prohibit despatxar” durant els ERTO (ara tombat pels tribunals) o els “acomiadaments a la carta”, amb els quals les empreses hem de fer pràcticament d’estat, son mesures de curta volada que no fan sinó abundar en la idea artificiosa que som bons quan creem ocupació i dolents quan la destruïm. Tant de bo la vida sigui tan maniquea com creu la vicepresidenta.