A hores d’ara, tots som molt conscients del rastre de destrucció i mort que ha deixat la DANA al seu pas per diverses zones del territori espanyol. Tot i això, els efectes més devastadors s’han concentrat al País Valencià.
Durant aquestes primeres setmanes post-DANA s’han d’obrir dos processos en paral·lel. D’una banda, els poders polítics, a tots els nivells de l’administració, hauran d’establir un mecanisme per revisar i assumir les responsabilitats que els corresponguin pels possibles errors en la gestió de l’emergència, tant durant les hores prèvies com en els moments immediatament posteriors a la tragèdia. Això, que suposa un exercici d’ètica professional, també servirà per establir protocols més clars per evitar el risc d’una actuació futura igual de nefasta. D’una altra banda, resulta transcendental començar a canalitzar les ajudes necessàries perquè la població afectada pugui començar el procés de recuperació i reconstrucció. A l’article d’avui em vull centrar en aquest segon element i, més concretament, en els riscos que s’obren a partir d’ara en la distribució i la gestió de les ajudes als damnificats.
En aquesta direcció, el 5 de novembre Pedro Sánchez va anunciar un paquet d’ajudes per valor de 10.600 milions d’euros, entre les quals destaquen les ajudes directes als ciutadans (no condicionades per nivell de renda i que poden arribar fins als 72.000 euros per persona), les ajudes directes a petites, mitjanes empreses i autònoms (fins a 150.000 euros per empresa), la creació d’una nova modalitat de baixes per incapacitat temporal extraordinària (cobrant el 75% del sou), l’increment del 15% de l’ingrés mínim vital (i tota la resta de prestacions no contributives) durant tres mesos, crèdits ICO, exempcions fiscals per posposar el pagament d’alguns impostos o l’eliminació del pagament de l’impost de béns immobles (IBI). A part d’aquestes ajudes dirigides a persones i empreses, l’executiu estatal també posa en marxa una sèrie de recursos per als ajuntaments per finançar el 100% dels costos generats per aquesta emergència, com ara la neteja dels carrers i de les entitats i els espais públics.
Tot i que la magnitud i la diversitat d’aquest paquet d’ajudes ens portaria a pensar que tant les persones més afectades com les més vulnerables quedaran protegides adequadament, els estudis que avaluen la canalització d’aquesta mena de fons de recuperació ens demostren que aquesta hipòtesi no sempre es compleix. En un estudi recent, desenvolupat per investigadors de la Monash Business School, s’analitzava la distribució de 670 milions de dòlars, per part del govern federal australià, per pal·liar els efectes dels incendis que van afectar aquest país el 2019 i 2020. Gràcies a la desagregació geogràfica de la informació dels fons atorgats, així com a la geolocalització de les zones més afectades pels focs, l’estudi revelava que les comunitats més vulnerables reben menys diners que les comunitats amb un nivell socioeconòmic mitjà i alt. Una de les raons que expliquen aquest resultat és l’existència d’un biaix implícit de les organitzacions que han de sol·licitar aquestes ajudes a les zones amb grups de població més vulnerables, tant des del punt de vista social (minories) com econòmic (rendes baixes).
Si utilitzem els resultats d’aquest estudi per avaluar les polítiques anunciades pel govern espanyol, sembla obvi que les mesures que s'adrecen directament als ciutadans i que no impliquen la presentació de cap mena de sol·licitud estan molt més ben posicionades per esquivar els biaixos implícits i, així, aconseguir arribar als ciutadans més vulnerables. Seguint aquesta lògica, si no volem que les ajudes públiques suposin un increment de les desigualtats socials i econòmiques existents, les mesures que s’haurien de potenciar són les que afecten de manera directa els grups de població més vulnerables, com ara l’increment de les prestacions no contributives. Això no implica que la resta de mesures no siguin útils ni importants, però en aquests casos les administracions implicades han d’extremar les precaucions per minimitzar els greuges documentats en l’estudi del cas australià.
Pensar a llarg termini
Finalment, és important tenir present que, tot i que les ajudes seran útils per intentar recuperar econòmicament les zones afectades, una extensa i consolidada literatura acadèmica demostra que el dol i els efectes psicològics d’haver passat per desastres naturals amb efectes tan traumàtics seran persistents al llarg de les vides d’aquestes persones. Per tant, és essencial que les ajudes també incloguin aquesta visió holística i de més llarg termini.
