Tots els progenitors amb fills adolescents que tinc al voltant (inclosa jo mateixa) tenim identificat com a conflicte recurrent amb els nostres fills tant el temps que dediquen als dispositius mòbils com la utilització que en fan. Arran d’aquestes preocupacions han sorgit iniciatives, que provenen de la societat civil, amb l’objectiu explícit d’empoderar les famílies i promoure un pacte social per endarrerir l’edat del primer mòbil fins als 16 anys, com Adolescència Lliure de Mòbil. Tot i això, la persistència de les dinàmiques socials s’acaba imposant (almenys de moment) i una gran part dels nens i les nenes ja disposen d’aquest dispositiu a principis de l'ESO. Si ens fixem en les últimes dades recollides per l’Institut Nacional d’Estadística de l’any 2023 (representatives per al conjunt d’Espanya), el 23,3% dels infants disposen de telèfon mòbil als 10 anys, el 72,1% als 12 anys i el 94,1% als 14 anys.
Des de les institucions públiques, aquesta inquietud també és ben present: el Consell Escolar de Catalunya va impulsar un procés participatiu amb la col·laboració de més de 600 persones vinculades a la comunitat educativa catalana, que va culminar el desembre del 2023 amb la presentació d’un informe. Utilitzant les conclusions d’aquest informe com a base i amb menys d’un mes de marge, el departament d’Educació va establir un marc de regulació general sobre l’ús dels telèfons mòbils que cada centre haurà de tenir vigent abans de l’inici del curs acadèmic al setembre del 2024. Els elements principals són la prohibició total dels telèfons mòbils a infantil i primària i la restricció general de l'ús en l’etapa d’ESO, on els dispositius mòbils s’hauran de tenir apagats durant tota la jornada i només es podran utilitzar en circumstàncies excepcionals.
Però què en sabem, d’aquesta mena de mesures? Tenen algun impacte positiu en els resultats acadèmics i l’assoliment de coneixements? I en altres elements com l’assetjament escolar (bullying) i la salut mental dels estudiants?
Per mirar de respondre a aquesta pregunta, em centraré en un dels únics articles acadèmics en economia que analitza la implementació d’aquesta mena de restriccions en el context geogràfic espanyol.
En l’article en qüestió, dos investigadors de la Universitat de València analitzen la prohibició en la utilització dels mòbils als centres educatius de primària i secundària que va implementar el govern de Galícia (a finals del 2014) i el de Castella-la Manxa (a principis del 2015). Els autors comparen els resultats escolars i la incidència de l’assetjament escolar en aquestes dues comunitats autònomes, abans i després de la imposició de la prohibició, respecte a la resta de les comunitats, on l’ús dels dispositius mòbils en l’entorn escolar no estava regulat. Com a mesura del rendiment escolar, utilitzen les notes de matemàtiques i ciències de les proves PISA dels estudiants de 15 anys. Els resultats mostren increments substancials en les proves de matemàtiques (10 punts) i ciències (12 punts), que equivalen a uns 0,8 anys addicionals d’aprenentatge en aquestes dues disciplines. Segons els càlculs de l'OCDE, si aquest increment en els resultats educatius s’apliqués a tot els països membres, es traduiria en un augment del PIB de l'OCDE equivalent a 57 bilions de dòlars al llarg de la vida de la generació que va néixer al 2010.
Pel que fa als resultats en l’assetjament escolar, els autors identifiquen que la prohibició dels mòbils als centres educatius es tradueix en una reducció dels casos oficials de denúncies per bullying del voltant del 10%.
Els resultats d’aquest article van en línia amb el que troben altres grups de recerca al Regne Unit i Noruega. En el cas noruec, l’estudi també mostra altres efectes positius destacables: tot i que l’assetjament escolar disminueix tant en els nois com en les noies, entre aquestes últimes també s’observa una reducció en la utilització del sistema de salut per problemes psicològics.
M’agradaria acabar amb una puntualització: la majoria dels estudis ressalten que si l’ús que es fa dels telèfons mòbils dins l’aula és estructurat, no hi ha cap motiu perquè els efectes en l’aprenentatge siguin negatius i, fins i tot, poden ser positius. Dit això, si tenim en compte les ràtios que tenim a les aules i les qualitats potencialment addictives dels dispositius mòbils, resulta pràcticament impossible controlar-ne la utilització estructurada. Per tant, penso que existeix evidència prèvia suficient per pensar que aquesta mesura pot comportar beneficis importants per als nostres estudiants amb uns costos monetaris pràcticament nuls per a les famílies i per als centres educatius. I crec que val la pena provar-ho.
