L’any 2023 el saldo comercial de béns i serveis de l’economia catalana amb l’estranger va arribar al 10,4% del PIB –un màxim històric–. És a dir, vàrem exportar 30.500 milions d’euros més del que vam importar. Quan una economia exporta més del que importa està prestant recursos a l’exterior. Des del 2009 l’economia catalana exporta més del que importa i, per tant, transfereix recursos fora –en gran part per reduir l’elevat deute extern acumulat en el passat–. Una altra forma de veure-ho és observar la diferència entre la taxa d’estalvi i la d’inversió. La taxa d’estalvi de Catalunya se situa per sobre del 30% del PIB i la d’inversió, per sota del 20%. Estalviem una tercera part més del que s’inverteix al propi país.
Una de les qüestions més destacades als informes sobre l’economia europea coordinats per Enrico Letta i Mario Draghi és la magnitud de la transferència de recursos des d’Europa a altres zones econòmiques, a conseqüència d’una taxa d’estalvi que supera amb escreix la inversió. En realitat, no és un fenomen exclusiu d’Europa. Tant Alemanya com el Japó, amb taxes d’estalvi al voltant del 30% i elevats superàvits amb l’exterior, estan en fase de marcat declivi demogràfic i en la seva estructura productiva pesen molt els sectors de tecnologies madures, intensius en energia. En canvi, les activitats més dinàmiques, vinculades amb les tecnologies digitals, estan menys desenvolupades. En la mesura que els fluxos d’inversió es mouen per expectatives de rendibilitat no ha de sorprendre que una part del seu estalvi vagi a economies més dinàmiques, en clau tecnològica i demogràfica.
I tot això què té a veure amb el benestar de la gent a Catalunya? Una mesura del benestar tant convencional com imperfecta, però fàcilment quantificable, és el consum: invertim en el present per poder consumir més en el futur. Doncs bé, en el cas de l’economia catalana pot sorprendre el fet que el volum total que representa el consum de les llars no ha recuperat els màxims assolits el 2007 –ni en valors absoluts a preus constants ni tampoc per habitant. No és un fet difícil d’explicar, quan es constata que el principal determinant del consum, la renda disponible de les llars, tampoc ha recuperat els valors anteriors a la crisi financera. La solució passa per millorar la productivitat, per tal que els salaris reals i la capacitat de consum també augmentin. I per millorar la productivitat cal invertir més i millor.
Si el problema és que no invertim prou, els 800.000 milions addicionals d’inversió anuals que es demanen a l’Informe Draghi poden ser la solució? Doncs només en part. El factor més crític no és tant el volum d’inversió total, com l’eficiència d’aquesta inversió. El Japó dedica sistemàticament a la inversió total un percentatge molt superior en comparació amb els EUA, però els resultats en termes de creixement del PIB i de la productivitat són clarament inferiors. Entre les economies europees i l’americana hi ha tres factors diferencials que ajuden a explicar la major eficiència i rendibilitat de les inversions a l’altra costat de l’Atlàntic: la capacitat per generar i aplicar tecnologia de frontera, l’estructura i la dimensió dels mercats, i el paper de l’estat. Les tecnologies digitals i altres relacionades amb el coneixement científic i la informació tenen una característica comuna: mostren rendiments creixents a escala. Però en molts casos generar i aplicar aquestes tecnologies requereix grans volums inicials d’inversió fins a assolir el llindar de rendibilitat. Per tant, aquelles economies amb una major dimensió que afavoreixi l’especialització i la recuperació de la inversió, combinada amb estructures de mercat que incentivin el dinamisme empresarial gaudiran d’un avantatge competitiu clar.
Les solucions possibles
El tercer factor és la intervenció pública. És ingenu creure que la intervenció del sector públic en l’economia nord-americana és neutra. La inversió pública als EUA supera els valors observats a molts països europeus. Està molt concentrada en defensa, però també en recerca bàsica i aplicada. En aquest sentit, l’informe Letta posa l’accent en la dimensió i l’estructura del mercat, mentre que l’informe Draghi fa una aposta clara per un gran impuls tecnològic a escala europea, amb un rol impulsor del sector públic. Ara bé, cal preguntar-se si els sectors públics europeus tenen realment la capacitat per assolir objectius tan ambiciosos com liderar projectes estratègics d’inversió a gran escala. Potser una condició prèvia seria la transformació en profunditat de les administracions públiques, no només per millorar la qualitat de la regulació, sinó també perquè puguin actuar de manera efectiva com a catalitzadors del progrés econòmic –en col·laboració amb el sector privat. L’objectiu és aconseguir que el flux d’inversions en activitats d’alt valor afegit, amb independència del seu origen, arribi a ser d’una magnitud similar a la de l’estalvi que ara no invertim al propi país. Això voldria dir que els projectes d’inversió amb un major potencial per impulsar la productivitat, la renda per càpita i, en definitiva, el benestar de les persones, troben les mateixes o millors expectatives d’èxit aquí que en altres països.
