Impostos: són les persones, no els llinatges
Junts torna a reclamar la bonificació de l'impost de successions (i donacions). Dic “torna” perquè ja va ser un compromís electoral de CiU l’any 2010 que, com a flamant responsable de la hisenda de la Generalitat, em va tocar defensar al Parlament.
Ho vaig fer sense entusiasme. En part perquè la primera fase de la crisi no era un bon moment per rebaixar impostos. La recent rèplica parlamentària del president Aragonès a la nova proposta de Junts fa la pregunta clau: digui’m què retallarà o quins altres impostos augmentarà. La resposta habitual –ser més eficient en la despesa– no val. Cal identificar els guanyadors i els perdedors de les propostes fiscals. En el meu cas sabia que, si m’ho preguntaven, tindria dificultats per contestar.
Però tenia raons més de fons. Al Parlament vaig fer constar que no comparteixo una oposició de principis a l'impost de successions. Penso, amb el gran economista liberal anglès John Stuart Mill, que el subjecte dels impostos han de ser les persones, no els llinatges. La persona pare va pagar impostos en vida. Per a la persona filla, l’herència és un ingrés més, com ho és el que resulta d’un bitllet de loteria.
Idealment, l’estructura impositiva es defineix a partir de dues consideracions: eficiència i equitat distributiva. Pel que fa a eficiència cal notar que tots els impostos tenen efectes no desitjables. El de successions desanima l’estalvi; l'IVA, el consum; etc. En l’exercici d’optimització que equilibra tots els efectes, és improbable que l’impost de successions hagi de ser zero. D'altra banda, les consideracions d’equitat que justifiquen la ben acceptada imposició progressiva –qui ingressa més contribueix proporcionalment més– també indiquen que l’impost ha de ser progressiu en la riquesa ex-post del receptor.
Una altra cosa és que el pagament de l'impost de successions s’hagi de facilitar al màxim. No és bo que es forci la liquidació d’actius en moments inconvenients. Em pregunto, per exemple, si en alguns casos no fora millor admetre el pagament en espècie (també accions?). Això ja és possible per mutu acord en el cas de béns culturals.
La doble imposició
I l’impost de patrimoni? Des del punt de vista doctrinal al qual m’adhereixo, no té justificació: grava rendes sobre les quals la persona ja ha contribuït. La diferència amb el de successions és fonamental.
L’argument vàlid que vaig presentar al Parlament és la necessitat de neutralitzar la competència fiscal d’altres territoris que han bonificat l’impost. Idealment, el grau de bonificació dependria d’estimacions comparatives entre escenaris amb impost de successions i sense. Així com dels efectes induïts, d’atracció o expulsió, de contribuents. O de la diferència d’ingressos fiscals provinents de totes les fonts. O la dels efectes indirectes sobre l’economia.
Ara bé, l’entorn de competència fiscal no és inamovible. L’harmonització és possible. Ho hem vist amb l’impost de patrimoni, en què la competència en el marc espanyol ha estat neutralitzada amb un impost estatal a la riquesa (el següent pas hauria de ser alinear-lo amb l’entorn europeu, és a dir: suprimir-lo). Convé harmonitzar l’impost de successions? La meva resposta és pragmàtica: com que seguir una carrera competitiva a la baixa ens és molt difícil, fora millor harmonitzar-ho, i en aquest cas ho podríem fer alineant-nos amb una mitjana europea que no és zero.
Per tant: harmonitzem patrimoni a zero i successions a la mitjana europea.
