Europa perd el tren de les bateries

L’any 2010 les bateries elèctriques costaven més de 1.100 dòlars per cada quilowatt hora. Actualment el preu mitjà és de 156 dòlars, una caiguda del 87% en menys d’una dècada. Aquest descens vertiginós del cost d’emmagatzemar energia elèctrica es deu sobretot a l’augment de la demanda motivat per les vendes a l’alça de vehicles elèctrics i a les millores en la tecnologia dels càtodes. BloombergNEF pronostica que el preu continuarà baixant: d’aquí cinc anys, quan la demanda global de capacitat superi els dos terawatts hora, les bateries costaran menys de 100 dòlars per kWh i els vehicles impulsats per electricitat començaran a assolir la paritat de preu amb els de combustió interna.

Europa hi té molt a perdre en aquest escenari: una de les nostres indústries principals és l’automobilística, que dona feina a 13 milions d’europeus, i s’està quedant enrere en el procés d’electrificació del transport perquè passarà a dependre de proveïdors externs. El 80% de la capacitat mundial -existent i prevista- de producció de bateries és a l’Àsia (el 69% ja ve de la Xina), el 15% als EUA (amb projectes com la gigafactoria de Tesla i Panasonic) i només el 4% es fabrica a Europa. A Brussel·les se n’han adonat i els ha agafat pànic: han impulsat la creació d’una aliança público-privada per fabricar bateries, formalitzada aquesta setmana i que destinarà milers de milions d’euros europeus i estatals a facilitar que empreses d’aquí com l’alemanya Varta, la francesa Saft i la suïssa Leclanché recuperin terreny. No és clar que la mesura arribi a temps. Les firmes asiàtiques no només estan obrint plantes pròpies a Europa (LG a Polònia, Samsung a Hongria i la xinesa CATL a Alemanya) amb contractes de subministrament firmats amb BMW i Volkswagen, sinó que també estan acaparant la producció mundial de primeres matèries com el liti i el cobalt. Tot plegat comença a recordar molt què va passar amb l’energia solar, un sector ara monopolitzat per firmes orientals.