Els empresaris i la guerra

BarcelonaEl món ha canviat molt des que jo tenia set anys, el 1989, quan va caure el Mur de Berlín. En la nostra perspectiva capitalista de la història, per descomptat ha canviat a millor: milions de persones són ara lliures de pensar i d’actuar com vulguin, poden votar, ser ambicioses i fins i tot muntar una empresa per progressar a la vida.

Esclar que el capitalisme no és perfecte, però sempre em sembla, amb les seves imperfeccions, més desitjable que el gris comunisme. Una de les coses que em queden de la meva infantesa, però, són potser certs tabús que no acabo de digerir del nostre món actual. I un és clarament la privatització de la guerra.

Estranya manera de fer negocis i de fer la guerra és la que va promocionar en el seu moment Dick Cheney, el vicepresident més poderós de la història dels Estats Units (el president era George W. Bush), participant en la segona guerra d'Iraq o en la guerra d’Afganistan amb empreses com Blackwater o Halliburton. Però encara més estrany és el paper del Grup Wagner o la participació del messiànic Elon Musk a Ucraïna amb Starlink, proveïdora d’una tecnologia clau en la guerra i que ha decidit desactivar per evitar, diu, “la tercera guerra mundial”.

A la sèrie The good fight es juga amb la idea de la liberalització de la justícia, en una caricatura que es va fent cada cop més hilarant al llarg de la temporada, i a la sèrie The boys, el gran teló de fons és la privatització de la guerra (amb superherois intervenint). Mentre la primera idea és ciència-ficció, la segona és pura realitat.

Potser és que soc una mica comunista, jo, però encara crec que és l’Estat, la col·lectivitat, el que ha de tenir el monopoli de l’ús legítim de la força i la funció punitiva. Nosaltres, les empresàries i empresaris, tenim molt camp per a jugar, però no vull un món en el qual cap de nosaltres hagi de tenir el poder de decidir si comença o no la tercera guerra mundial.