El valor d’una firma

Els últims mesos he tingut l’oportunitat de seguir ben de prop la dinàmica d’una jove empresa agroalimentària. La seva curta història la porta normalment a ser més àgil, flexible i innovadora que la majoria de les empreses del seu sector, i això li permet competir amb totes elles.

Però també tenen menys mètode, processos i disciplina que la competència. En lloc d’enviar comandes als seus proveïdors, els envien simples correus electrònics, les inversions per a nous equipaments han sigut sovint simples trucades telefòniques i, en general, han treballat d’una manera molt informal que ha generat malentesos en el seu entorn.

Per això, des de fa pocs mesos, els ajuda una coneguda empresa de consultoria que els ha permès millorar tots aquests processos. Han creat formularis per a cadascuna de les principals activitats, han definit les persones que els han d’omplir i també, sobretot, les que els han de firmar. La firma compromet i oficialitza, i estan molt contents amb el pas endavant que han fet. Ara tot funciona.

Però, sorprenentment, no estan tan satisfets amb el seu entorn. Un proveïdor els va firmar el 23 de desembre passat que tindrien dues màquines noves en un termini de tres mesos. Som a finals de maig i encara no les han vist. Una agència de models publicitàries amb la qual havien firmat un acord els informa que la model escollida per a un catàleg no estarà disponible perquè treballarà per a una altra marca. Finalment, aquesta mateixa setmana, el que havia de ser el seu nou director comercial i que havia firmat l’oferta dimecres en senyal d’acceptació, els va trucar l’endemà i els va comunicar que s’ho havia repensat i que no acceptava la feina.

Tot firmat i tot incomplert. ¿Per a què serveixen, doncs, tantes firmes, es pregunten ara? Potser en sobren i ens falta a tots plegats una mica més d’ètica en el món de l’empresa.