Haver d’escollir què es fa i què no

Poques vegades he escoltat algú d’una ONG tan clar com la Paula Farias, que va participar amb una breu entrevista a El intermedio, el programa de La Sexta. Tot i breu, va haver-hi temps d’exposar la impressionant trajectòria d’acció humanitària d’aquesta dona, que fins a tenir fills es va dedicar a viatjar de guerra en guerra amb Metges Sense Fronteres; de conèixer la seva interessant opinió sobre les dificultats del sistema sanitari espanyol per adaptar-se a les circumstàncies de la pandèmia, o de donar una clau de management que em va fer aixecar de cop del sofà per poder-la apuntar.

Per al que ens ocupa, em va semblar molt interessant la seva reflexió sobre com el sistema sanitari espanyol, amb el qual va col·laborar en els moments de màxima emergència, va tenir dificultats a l’hora de gestionar la situació sense tenir tots els recursos necessaris. Haver d’escollir què es fa i què es deixa per més endavant és una habilitat que una pot tenir desentrenada, però que en un hospital, com en una empresa, és fonamental en moments crítics.

Ara bé, el que em va impressionar més és la seva resposta a una pregunta més àmplia sobre grans polítiques i grans problemes humanitaris globals. “Som bombers, no tenim vocació de canviar el món, perquè aleshores abaixaries els braços. Però cada dia et dius: aquest nen que tinc davant sí que el salvo”, va exposar. No voler canviar el món cada dia (en sentit figurat, en l’àmbit en el qual treballem) és una gran renúncia que et fa reconciliar amb la imperfecció i amb la ineficiència, dos enemics de qualsevol empresa que de tant en tant han de guanyar.

Lògicament, una empresa no pot pensar només en l’ara i ha de tenir un enfocament estratègic, amb una mirada que sigui sempre cap al llarg termini, però alhora hi ha fites i reaccions que han de ser a hores vista, a minuts vista, instantànies, com el bomber que apaga un foc. Salvar un cop, salvar-ne un altre, i després tenir el luxe de parar-se a pensar en el futur.