I tot això fins quan?

“Sí que hi haurà setena onada. El que encara no sabem es si serà lleu o greu”. L’epidemiòleg Oriol Mitjà feia aquesta afirmació a TV3 el 17 de febrer. La justificava per un costat dient que la immunitat de la població va disminuint amb el temps i, passats alguns mesos de la darrera vacuna, la persona vacunada està menys protegida per tornar-se a infectar, i, per l’altre, a causa de les mutacions que va patint el virus. Mitjà deia que és qüestió de temps que ens trobem en un moment en què la protecció poblacional sigui baixa, arribi una variant una mica diferent i hi hagi un nou esclat epidèmic. Dit i fet. Dimecres passat el mateix Mitjà piulava a Twitter que, tot i portar sempre la FFP2, ell mateix s’havia infectat durant la signatura de llibres per Sant Jordi i que la setena onada era ja una realitat.

Mentre això passa a casa nostra, a l’altre costat del planeta ja fa quatre setmanes que Xangai està en estricte confinament domiciliari i les autoritats, amb la seva política de covid zero, acaben de tancar Xaoiang, un dels districtes més importants de la capital, Pequín, on fan tres tests en cinc dies a 21 milions de persones per tal de decidir si també hi imposen el confinament total.

La Xina era i continua sent la fàbrica del món. Si s’aturen ells, s’atura tot. El port de Xangai, el més gran del planeta, funciona únicament al 25% de la seva capacitat. Els vaixells carregats de contenidors s’hi acumulen i la situació és similar a la que vam patir quan l’Ever Given va bloquejar el canal de Suez i de retruc mig món.

Si el confinament s’allarga a la Xina, el subministrament patirà i els preus tornaran a pujar fins que es recuperi l’equilibri d’aquí uns mesos. Sembla, doncs, que la inflació ha arribat per quedar-se i serà millor que ens hi anem acostumant i la integrem tots als nostres plans de forma estructural. Qui va dir que el covid s’havia acabat?