Corea del Sud i l’habitatge: quan el futur també es construeix
Cada dos anys, a FemCAT organitzem un viatge de benchmarking internacional amb un objectiu molt concret: aprendre bones pràctiques. No viatgem per copiar models, sinó per entendre com altres països afronten els grans reptes del nostre temps i extreure’n lliçons útils per a Catalunya. Aquest novembre de 2025 hem viatjat a Corea del Sud, i una de les reflexions més potents del viatge té a veure amb un dels nostres principals colls d’ampolla, l’habitatge.
Corea del Sud és un país de prop de 100.000 km² amb 50 milions d’habitants. Catalunya, amb 32.000 km², en té poc més de 8 milions. Això situa la densitat coreana al voltant dels 500 habitants per km², el doble que la catalana. Aquesta comparació és especialment rellevant si tenim en compte que tots dos territoris comparteixen una geografia similar, amb una part molt significativa del sòl formada per turons i zones muntanyoses no edificables. La diferència, doncs, no és tant física com de decisió política i estratègica.
Corea és un país que viu amb una mirada permanent al futur. L’armistici de 1953 no va posar fi definitivament a la guerra, i aquesta tensió latent ha impregnat la seva manera de fer. D’aquí neix la cultura del “pali-pali”, fer les coses amb rapidesa i bé. Aquesta mentalitat també s’aplica a l’urbanisme i a l’habitatge amb una planificació i execució àgil i una visió a llarg termini.
El país ha desplegat arreu del territori una política decidida de generació de sòl edificable, amb autoritzacions d’alçada habituals de 20 a 25 plantes, fins i tot fora de les grans àrees metropolitanes. Això permet crear nuclis urbans compactes, formats per conjunts de 20 o 30 edificis, ben connectats entre si i amb bones infraestructures de transport públic. L’alçada no és una excepció, sinó una eina al servei de l’equilibri territorial i de l’accés a l’habitatge.
Un altre element clau és la qualitat de la construcció. A Corea hem vist edificis d’habitatges amb dissenys intel·ligents, sovint en forma de creu, amb un nucli central de comunicació amb molta alçada i un sol habitatge per cada ramal. Aquest model garanteix que totes les estances tinguin llum i ventilació natural. L’habitatge en alçada no és sinònim de precarietat, sinó de qualitat, eficiència i dignitat residencial.
Aquest model residencial està estretament vinculat al seu model econòmic. Corea ha apostat decididament per la indústria, que avui representa prop del 38% del seu PIB. A Catalunya la indústria tot just arriba al 18% en la millor de les aproximacions. Si realment volem avançar cap a una Catalunya industrial, la que dona prosperitat a llarg termini, amb ocupació qualificada i salaris més alts, hem d’entendre que això requereix resoldre el repte de l’habitatge al conjunt del territori. La majoria d'indústries, polígons industrials, centres productius i hubs tecnològics no són al centre de les grans ciutats, sinó repartits pel país. Sense habitatge accessible i de qualitat a prop d’aquests nodes productius, el model industrial és inviable.
Això exigeix, inevitablement, bones infraestructures i bona connectivitat ferroviària, viària i digital: és la condició necessària perquè l’habitatge distribuït territorialment funcioni. A Corea del Sud, habitatge, indústria i mobilitat formen part d’un mateix projecte de país. No són polítiques desconnectades, sinó peces d’una mateixa estratègia.
El context demogràfic també hi juga un paper, Corea del Sud té una immigració molt baixa, fet que redueix el risc de segregació urbana. A Catalunya aquesta realitat és força diferent i exigeix polítiques més complexes, però això no pot ser una excusa per a la inacció. Precisament per això, la planificació territorial, la qualitat constructiva i la bona connectivitat entre territoris esdevenen encara més determinants.
Quina lliçó en podem extreure? Que l’habitatge no es resol amb pedaços ni amb mesures puntuals. Hem de considerar la possibilitat d’activar sòl edificable arreu del país per així evitar la sobrevaloració del sòl urbanitzable com un bé escàs en el qual tothom vol treure rendiment. I per què no, permetre alçades on les infraestructures ho facin viable, invertir decididament en mobilitat i apostar per una construcció de qualitat elevada. Sense habitatge assequible i disponible no hi ha cohesió social ni creixement econòmic sostenible.
Corea del Sud ens recorda que els països que avancen són els que comparteixen projecte, planifiquen a llarg termini i actuen amb determinació. També en habitatge. El futur no espera i l’habitatge és una de les decisions estructurals que marcaran la Catalunya de les dècades vinents.
