Per què les colònies més segures es van convertir en les més pròsperes?
La qualitat de les institucions és clau per al desenvolupament econòmic dels països. És la principal conclusió de l’exhaustiva recerca d’economistes tan destacats com el premi Nobel (1993) Douglass North, l’economista turc i catedràtic del MIT Daron Acemoglu, i altres investigadors com Simon Johnson i James Robinson. Aquests acadèmics han dedicat una gran part de la carrera professional a identificar els factors que expliquen la divergència en la trajectòria econòmica dels diferents països, posant l’èmfasi en el paper de les institucions.
Acemoglu i els seus companys defineixen les institucions com les regles del joc tant formals com informals que regeixen les interaccions entre l’activitat política, econòmica i social d’un estat. Aquestes regles inclouen aspectes tan diversos com la regulació del mercat de treball, el sistema impositiu, el dret de propietat, l’aplicació de la llei, les infraestructures i el sistema educatiu.
Al llibre Why nations fail (Per què fracassen les nacions?) els autors distingeixen entre dos tipus d’institucions: les extractives i les inclusives. A les primeres, el poder i els recursos econòmics estan concentrats en mans d’uns pocs, cosa que dificulta el desenvolupament i el creixement econòmic. En canvi, les institucions inclusives fomenten la participació en l’activitat econòmica del conjunt de la societat, protegint els drets de la propietat i garantint el compliment de la llei. Segons els autors, una nació es desenvolupa quan les seves institucions són inclusives, de manera que les oportunitats econòmiques i els serveis públics són els adequats i estan disponibles per a tots els ciutadans. La confiança en les institucions de la ciutadania estimula la innovació i les inversions en capital humà i físic, cosa que al seu torn promou el creixement econòmic.
Per provar la seva hipòtesi sobre la importància de la qualitat de les institucions en la prosperitat econòmica d’un país, Acemoglu, Johnson i Robinson fan servir diferents episodis colonitzadors dels europeus des del començament del segle XV. Els autors demostren que hi ha una relació causal entre el tipus d’institucions colonials establertes per les potències europees i el desenvolupament econòmic de les antigues colònies.
D’aquesta manera, en territoris més segurs (o amb menys incidència de malalties) com els Estats Units, Austràlia i Nova Zelanda, els colons es van poder establir i van importar les institucions i la manera de fer dels europeus, protegint el dret de propietat i fomentant la inversió i el creixement econòmic. En canvi, en territoris més perillosos (o amb una gran incidència de malalties infeccioses) els colons es van focalitzar a extreure'n els recursos i fer-los arribar ràpidament a la metròpoli. És el cas de les colònies de l’Àfrica occidental, amb taxes de mortalitat superiors al 50% entre els primers colonitzadors britànics. També la colonització de l’Amèrica del Sud per part dels espanyols i els portuguesos es va focalitzar en l’extracció d’or i més recursos mitjançant la imposició de monopolis i regulacions comercials.
Mitjançant un exercici d’anàlisi de dades excel·lent, Acemoglu, Johnson i Robinson demostren que actualment les colònies on es van instaurar institucions inclusives són econòmicament més pròsperes que aquelles on es van dur a terme pràctiques majoritàriament extractives. També és interessant l’estudi de Melissa Dell sobre la persistència dels efectes de la mita, una forma d’esclavatge imposada per l’imperi espanyol durant la colonització del continent americà. L’autora mostra que les regions del Perú i Bolívia que van ser forçades a enviar part de la seva població a buidar les mines de Potosí són avui dia regions menys prosperes. D’aquesta recerca podem concloure que la qualitat de les institucions és fonamental per al desenvolupament econòmic dels països i que la cultura institucional és altament persistent.
Els resultats són extremadament importants avui. La tesi d’Acemoglu i els seus coautors sobre la importància de la qualitat de les institucions per al creixement econòmic suggereix que els resultats de les eleccions catalanes i les polítiques públiques que se’n derivin tindran efectes persistents sobre la trajectòria econòmica del país. I que aquests efectes dependran del caràcter inclusiu o extractiu que acabin prenent els acords institucionals.
