Els CDR seran sempre nostres

Entre les diverses tempestes digitals que hem patit aquesta setmana, la de més abast ha sigut probablement l’anunci que l’Institut Nacional d’Estadística (INE), homòleg estatal del nostre Idescat, ha contractat a Telefónica, Orange i Vodafone l’accés a les dades d’ubicació de les targetes SIM dels seus abonats directes durant sis dies entre el 18 d’aquest mes i el 15 d’agost de 2020 per fer un estudi detallat de la mobilitat dels ciutadans. No és una pràctica excepcional. Les telecos han de recollir necessàriament aquesta informació per donar-nos el servei que els hem contractat. Sense saber a quina antena estem connectats en cada moment, no ens podrien enviar les trucades, missatges i bits que ens afecten. L’acumulen en una base de dades anomenada tècnicament CDR -sigles en anglès de Call Detail Record, registre detallat de trucades- per poder facturar-nos i, en segon terme, per poder atendre eventuals reclamacions comercials o judicials.

A banda de la seva inoportunitat, la iniciativa de l’INE sorprèn pel seu gran abast: de manera anònima i agregada -tot i que l’organisme estatal de protecció de dades ja ha demanat explicacions- s’observaran el 78,5% dels gairebé 54 milions de targetes SIM que hi havia actives a Espanya a finals d’agost, segons la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. Només en quedaran fora el 13% de l’operadora MásMóvil i el 8,5% de les marques virtuals. Com a contribuent trobo molt bé que l’administració faci servir l’anàlisi de dades massives, que resulta molt més precís i eficient que les enquestes personals. Però veient que l’INE destinarà, segons Efe, mig milió d’euros públics a comprar les dades, potser aquest conjunt d’informació, sent com és anònima i agregada, també s’hauria de posar a l’abast de la ciutadania en forma de dades obertes perquè qualsevol pugui analitzar-les de manera complementària al que faci l’organisme públic. Ja que els pagarem, aquests CDR també són una mica nostres.