Des de fa gairebé dues dècades, Catalunya viu una caiguda sostinguda del nombre de naixements. Les dades més recents de l’Idescat són contundents: el 2024 van néixer 53.793 infants, molt lluny dels prop de 89.000 del 2008. La taxa de natalitat ha caigut per sota dels 7 naixements per cada mil habitants (6,4‰ el 2024), quan fa només quinze anys superava el 12‰. I l’índex de fecunditat s’ha desplomat fins a 1,08 fills per dona en edat fèrtil, des de l’1,53 del 2008. És una transformació profunda que situa Catalunya entre les regions amb menys fecunditat d’Europa i planteja reptes de país.
Per què tenim tan pocs fills? Les raons són múltiples i interconnectades. Cada vegada es tenen els fills més tard: l’edat mitjana de la mare al primer fill ja supera els 32 anys i això redueix les possibilitats biològiques d’arribar al nombre de fills desitjats. L’accés a l’habitatge és difícil i car i la inseguretat econòmica, sobretot entre els joves, retarda la formació de famílies. Els costos directes i indirectes de la criança fan que moltes parelles es qüestionin si poden assumir més d’un fill. A tot això s’hi afegeixen jornades laborals llargues, una oferta limitada de serveis de cura assequibles i una conciliació laboral i familiar encara insuficient. També hi ha factors culturals i socials: l’augment de les opcions de lleure, la centralitat de les xarxes socials i els canvis en valors i prioritats han fet que més persones decideixin no tenir fills o posposar-los per donar prioritat a la carrera professional i a projectes personals.
A curt termini, una natalitat baixa pot semblar beneficiosa: hi ha menys pressió sobre el medi ambient i els recursos públics, les famílies poden invertir més temps i diners en cada infant i les dones poden mantenir una trajectòria professional més estable. Però les conseqüències a mitjà i llarg termini són preocupants. Catalunya envelleix a un ritme accelerat: creix la proporció de gent gran i el sistema de pensions i de salut haurà de sostenir més persones dependents amb menys contribuents. La manca de relleu generacional pot frenar el creixement econòmic i accentuar la dependència de la immigració per mantenir el dinamisme social.
Per evitar un futur amb una població progressivament envellida i amb tensions socials i fiscals cada cop més grans, cal actuar. No n'hi ha prou amb una mesura aïllada, cal un paquet de polítiques que abordin de manera integral les barreres per tenir fills. En primer lloc, és imprescindible ampliar i abaratir els serveis de cura de qualitat. L’educació infantil entre els 0 i 3 anys encara no és universal i només des de fa poc és gratuïta a partir de l’any de vida. Uns serveis de cura accessibles i de qualitat permeten que els progenitors, en particular les mares, puguin progressar en la seva carrera professional sense haver de renunciar-hi ni carregar amb una negociació constant sobre qui cuida els infants.
També cal continuar millorant el disseny dels permisos de maternitat i paternitat. La corresponsabilitat només serà real si els permisos són d’igual durada, plenament remunerats, intransferibles i amb un ús escalonat que garanteixi la presència dels dos progenitors en moment diferents. La recerca recent mostra que l’impacte sobre el repartiment de les tasques de criança encara és limitat: per això cal continuar perfeccionant el model i fomentar un canvi de normes socials que faci dels homes coprotagonistes de la criança.
La manera d’organitzar la feina també ha d’evolucionar. La flexibilitat laboral en horaris i espais afavoreix la conciliació i les dades mostren que les dones valoren molt aquestes opcions, fins al punt que sovint accepten sous lleugerament més baixos a canvi de més flexibilitat. Cal fomentar aquestes pràctiques, però evitant que reforcin la penalització per maternitat: és essencial incentivar també que els pares en facin ús.
Finalment, els ajuts econòmics directes per fill i les polítiques d’habitatge que facilitin l’accés a lloguers assequibles poden reduir barreres decisives a l’hora de tenir fills. Però cap d’aquestes polítiques funcionarà si no s’acompanya d’un canvi cultural que normalitzi la implicació dels pares en les tasques de criança i reparteixi la càrrega de manera equitativa.
La baixa natalitat no és només una estadística: és el reflex de les dificultats reals que tenen moltes famílies per desenvolupar els seus projectes vitals. Revertir la tendència no serà ràpid ni senzill, però és imprescindible obrir el debat i actuar si volem assegurar el futur del país i garantir que tenir fills sigui una decisió lliure i viable, no un obstacle insalvable.
