Tot just acabat l'estiu, el govern d'Espanya ha anat fent propostes diverses d'incrementar impostos i de crear-ne de nous. És clar l'objectiu del govern de l'Estat: quadrar els comptes públics per obtenir més recursos i incrementar la despesa pública. Jo no estic en contra ni dels impostos, ni de la despesa i la inversió pública. Una economia moderna i que vulgui redistribuir riquesa i invertir en millorar infraestructures ha de fer les dues coses.
Però discrepo profundament de com ho fa el govern de Pedro Sánchez. En primer lloc, perquè l'objectiu de redistribuir la riquesa generada no l'acabo de veure. Les desigualtats socials segueixen creixent i de la inversió en infraestructures aquí a Catalunya en podem parlar amb coneixement de causa.
És cert que s'inverteixen molts diners en polítiques socials, que moltes vegades són mesures un pèl populistes i l'eficiència real de les quals podem discutir àmpliament. No sempre la subvenció és la millor teràpia per inserir persones al món laboral si no s'exigeixen a canvi comportaments actius i diligents per accedir al lloc de treball. Aquí ens podríem referir al fracàs del nostre sistema educatiu, a la manca de talent o als joves ben formats per les nostres universitats -que sí que fan bé la seva feina- que opten per buscar-se les oportunitats a l'estranger. Sense un bon sistema educatiu no serem mai una economia competitiva, eficient i que generi bones oportunitats laborals. La història de la nostra democràcia és senzilla en aquest terreny: a nou govern, nova reforma educativa.
Però no és d'això del que vull parlar, sinó dels impostos. En primer lloc, és imprescindible un sistema fiscal estable, que no canviï cada any en funció dels recursos que necessita el govern de torn. Amb aquesta manera de procedir el món productiu no té certeses a mitjà i llarg termini, fet que provoca inseguretat jurídica, autèntica enemiga dels plans d'inversió.
L'Estat té dues vies per incrementar els seus recursos: apujar impostos o reduir despesa, fet insòlit en totes les nostres administracions públiques. No es pot recórrer constantment als contribuents sense que les administracions públiques presentin alhora un pla d'estalvi. Si seguim així, no falta gaire temps per veure una forta disminució dels ingressos fiscals per esgotament econòmic del contribuent.
Si ho comparem, per exemple, amb Alemanya, el nombre de funcionaris i de càrrecs electes que hi ha al conjunt d'Espanya ens farà caure la cara de vergonya.
Aquestes últimes setmanes estem assistint a un carrusel impresentable d'ocurrències fiscals: Podem, Sumar i alguns ministres no paren de proposar nous impostos o incrementar els que ja tenim; de discutir públicament entre ells i projectar una imatge de la majoria parlamentària que causa estupor i, si m'ho permeten, vergonya. Tanta irresponsabilitat no l'havia vist mai.
Cal debatre obertament la necessitat urgent de reduir despesa corrent de totes les administracions públiques, de manera que generaríem molts més recursos.
Al mateix temps, les nostres administracions han de guanyar molt en eficiència, avaluant de forma constant el rendiment real de la inversió pública.
Aquest és un gran debat que té Espanya en conjunt: necessitem una fiscalitat competitiva, un esforç per reduir despesa pública improductiva. Només provocant un gran consens entre política i societat podrem guanyar el futur. La situació que viu el món i l'impacte que té a la Unió Europea ens obliga a treballar seriosament per posar l'Estat en condicions, si és que volem crear llocs de treball, reduir desigualtats i deixar una societat millor als nostres nets. Els nostres fills no han rebut una herència millor de la que vam rebre nosaltres.
