El gran salvador català de les empreses espanyoles

A començaments del 1984 el Banco Hispano Americano –un dels set grans del panorama estatal– va decidir fusionar les seves filials Banco Urquijo i Banco Unión (antic Bankunion, evolució de la Unión Industrial Bancaria catalana). El banc resultant va dur el poc imaginatiu nom de Banco Urquijo Unión i va néixer carregat de problemes; tant, que la seva mala salut financera va esquitxar el banc matriu, l’Hispano Americano, fins al punt que poc després aquest va acabar necessitant passar per un procés de reestructuració que incloïa una traumàtica suspensió del pagament de dividends (l’any 1985 no van abonar ni un cèntim als seus accionistes).

Val a dir que la mala gestió de l’Urquijo Unión no va ser l’únic problema de l’Hispano Americano, perquè sembla que els seus principals gestors, Alejandro Albert Solís i Jaime Soto López-Dóriga, no eren els llapis més esmolats de l’estoig. Davant d’una situació tan compromesa, els accionistes (el Commerzbank, amb el 10% del capital, n’era el principal propietari) van pensar en un vell conegut per redreçar el rumb de la nau: el català Claudio Boada Vilallonga.

Nascut a Barcelona, fill d’un comerciant de productes de ferreteria que havia passat una llarga temporada a l’illa de Cebú (Filipines), va poder estudiar a la universitat perquè la situació econòmica de la família era prou còmoda. Un cop llicenciat en enginyeria industrial, Boada va tenir algunes breus experiències laborals tant a Barcelona com al nord de l’Àfrica, però el gran canvi de rumb es va produir quan va prendre contacte amb l’empresa pública. Segons la font consultada, l’oportunitat d’accedir-hi l'hi va donar Maurici Serrahima, Gregorio López Bravo o Wifredo Ricart; no hi ha consens. Independentment de qui fos la porta d’entrada, el cert és que els seus serveis a les empreses estatals van resultar fonamentals.

La primera oportunitat al món de les empreses públiques li va arribar el 1957 a Enasa (Empresa Nacional de Autocamiones, fabricant del mític Pegaso). L’objectiu encomanat era sanejar la companyia i, com que ho va fer molt bé, va començar un carrusel de càrrecs dins de les grans empreses amb capital estatal. El següent pas va ser la presidència d’Altos Hornos de Vizcaya (1967), on només va ser tres anys perquè el 1970 el van nomenar president de l’Institut Nacional d'Indústria (INI), l’ens que feia de paraigua de bona part de les empreses públiques. Per cert, l’etapa als Altos Hornos també es va resoldre amb èxit, perquè l’empresa va multiplicar el seu valor després del pla de sanejament a què la va sotmetre.

En els quatre anys a l’INI va aconseguir reduir a la meitat el nombre d’empreses en pèrdues, gràcies a millores a la gestió de cadascuna de les companyies. També va deixar empremta en el sector bancari, primer al Banco de Madrid i a la seva filial Banco Catalán de Desarrollo (Cadesbank), tots dos fundats per l’empresari tèxtil Jaume Castell Lastortras i amb seu a la Torre Barcelona de l’avinguda Diagonal, avui coneguda com Torre Godó. Entremig va tenir temps per liderar altres projectes, com quan la multinacional Ford va pensar en ell en el retorn dels americans després de molts anys d’absència.

La Ford ja havia tingut factoria a Espanya temps enrere, fugaçment a Cadis el 1920 i després a Barcelona fins a mitjan anys cinquanta, quan va abandonar el país i la Ford Motor Ibérica es va transformar en Motor Ibérica, aleshores de capital públic. Molts anys després seria adquirida per la japonesa Nissan. La segona aventura de Ford a l’Estat va venir de la mà del ministre d’Indústria José María López de Letona y Núñez del Pino, que es va entestar a fer realitat el projecte i va arribar a convèncer Henry Ford II, el fill del fundador de la marca automobilística. El 1976 va entrar en funcionament la planta d’Almussafes amb Boada com a president.

Quan l’Estat va crear l’Institut Nacional d'Hidrocarburs (INH) el 1981 van pensar en Boada per dirigir-lo, en el que va ser la seva tornada a les empreses públiques. Només va deixar aquest càrrec quan, com dèiem al començament, va ser reclamat per posar ordre a un Banco Hispano Americano que començava a fer aigües. El lema que el va acompanyar durant tota la seva vida professional deixa clar el seu perfil humanista: “El primer d’una empresa són els seus homes, i no concebo l’home al servei del desenvolupament, sinó el desenvolupament al servei de l’home”.

Avui dia, el cognom Boada continua present al món dels negocis: el seu fill Claudio és el màxim responsable per a Espanya del temible fons d’inversió Blackstone.