L’únic estanc de Catalunya on es pot comprar tabac les 24 hores del dia

L’estanc 10, just al costat d’una farmàcia a la plaça de les Oques de Reus, és com un laboratori comercial. És el primer a obrir les 24 hores del dia, però, si no fos per la senyalització obligatòria dels estancs, podria passar per una gran botiga de benzinera o per un petit basar. En els seus 300 metres quadrats ven des de mandonguilles veganes fins a ossets de peluix. També bosses de mà, una línia pròpia de bijuteria, delicatessen, embotits, sucs, llaminadures i tot tipus de capricis. Ah, i, per descomptat, tabac, segells, certificats i els articles certificats per l’Estat que venen tradicionalment els estancs.

“No ens fa por provar res”, afirma Lara Martínez, de 31 anys, experta en màrqueting digital i responsable també del producte del negoci familiar. Estanc 10 està dividit en zones: tabacs -amb unes mil marques i el compromís de “buscar la que demanin, per estranya que sigui”-, alimentació, regals i l’especialitat de la casa, les pipes d’aigua de tot tipus, sobretot d’alta gamma. L’últim fitxatge són els vaporitzadors a base d’herbes per ajudar a dormir. Martínez ho té clar: “Hem de fidelitzar el client, i tenir una oferta que només trobarà aquí hi ajuda”.

El seu pare, Paco Martínez, extremeny de 56 anys establert a Reus i Cambrils, era director de vendes i formador d’equips en tres països d’una multinacional, però va perdre la feina després de recuperar-se d’un ictus. Un amic seu de Badajoz va obrir el primer estanc 24 hores a Espanya i la idea el va entusiasmar. “Tant de bo ho hagués fet abans”, afirma rotund. Ha aplicat la seva experiència en vendes i motivació d’equips a l’estanc, però també la seva història personal. “Pensava sobretot en ser útil a la gent que treballa de nit, però també m’obsessionava crear llocs de treball”, explica. La plantilla és paritària i de les edats en què costa més sortir de l’atur. Reben formació constant, i compten fins i tot amb un futbolí i dutxes a la rebotiga perquè “han d’estar còmodes i ser bons professionals”.

A l’Estanc 10 hi treballen onze persones, quatre d’elles del nucli familiar, i tres són emprenedors de mena. Martínez i la seva dona, Susana Alloza, de 55 anys, fundadora d’una empresa de neteja i ara al capdavant de l’administració de l’estanc; la Lara, que compagina la feina amb la seva pròpia empresa de màrqueting digital, i la seva parella, el mecànic industrial Aleix Copa, de 29 anys.

Ja pensen en ampliar la plantilla perquè, en el seu primer mes de vida, la mitjana diària és de 1.500 vendes, amb puntes de fins a 400 a la nit. “Cal reforçar el servei, no ens esperàvem tant d’èxit i estem molt contents”, assegura Paco Martínez. Entre les deu de la nit i les sis del matí no hi ha accés lliure al local. Es despatxa per un caixetí, a l’estil de les farmàcies, i el robust sistema de seguretat compta, fins i tot, amb un botó del pànic. No obstant això, les nits són pacífiques. Entre les deu i les dues de la matinada sempre venen els mateixos clients. Entre ells, molts policies i sanitaris que han acabat el torn i aprofiten per comprar abans de tornar a casa.

Curiosament, els peluixos com a regal de naixement han tingut un èxit inesperat de vendes de dia i de nit. Pare i filla no s’expliquen per què “sempre hi ha un nadó pel mig”, però han de reposar existències cada tres dies com a molt. Una altra sorpresa: en ple món digital, els segells també tenen molta demanda, potser perquè ara es porta intercanviar postals de tot el món. Tampoc saben encara per què, a les quatre de la matinada, alguns venen expressament a comprar cartrons de “rasca i guanya”.

Els dies més forts són de dijous a diumenge, sobretot en horari nocturn. Les hores amb més afluència són el migdia i de vuit a deu de la nit, però els divendres i els dissabtes canvia de deu de la nit a tres de la matinada, en línia amb els que surten de festa. Els tòpics diuen que els noctàmbuls haurien de comprar tabac, paper de fumar i encenedors, però no. Compren sobretot donuts, llaminadures, sucs, refrescos i també tabac, però més el de pipa d’aigua. De fet, revela Martínez, “entre la caiguda de fumadors i els impostos, quan vam obrir ja no pensàvem en el tabac”.