L’economia catalana vol tornar a l’espai

Engegues la tele i apareix un astronauta que avança com pot, a pas lent i amb la lleugeresa que de cop i volta sent per la falta de gravetat que l’atreia a la Terra. Als seus peus, un planeta àrid i vermellós. A l’escena següent explora el terreny i comença a endinsar-se en la missió que l’ha dut fins a Mart. Al seu vestit, sobre fons blanc, hi apareixen quatre lletres envoltades d’una constel·lació blava: NASA. Les pel·lícules de Hollywood han alimentat la nostra fascinació pel descobriment dels astres i l’Univers, però també la creença que només a la mítica agència espacial dels Estats Units hi ha prou material per al guió d’un film de ciència-ficció. A escala molt més reduïda -i sovint desconeguda-, Catalunya també compta amb tot un seguit d’empreses que es dediquen des de fa anys al sector aeroespacial, un negoci històricament molt lligat a l’àmbit de la defensa i que amb la millora de la tecnologia s’està començant a democratitzar.

Aquesta història comença el 1975, quan un grup de països europeus -entre els quals hi havia Espanya- van decidir que si els nord-americans i els russos havien obert una cursa espacial amb la Guerra Freda també era el moment que el Vell Continent es posés en òrbita. La creació de l’Agència Espacial Europea (ESA), però, es va fer des d’una visió més centrada en la recerca civil i la investigació que en les aplicacions militars dels dos altres grans blocs. Per què és important, això, per entendre que a Catalunya hi ha empreses treballant en tecnologies com els nanosatèl·lits, la visualització de dades des de l’espai i els microllançadors de coets? “Es van començar a operar satèl·lits, a obtenir resultats científics i a arrencar programes com Copernicus per finançar projectes”, recorda Mònica Roca. Aquesta enginyera parla intercanviant els seus dos barrets. Des de les últimes eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona -en què va guanyar la candidatura de l’Assemblea Nacional Catalana-és vicepresidenta primera de la institució i l’encarregada de posar en marxa per primer cop una comissió dins l’ens dedicada a l’espai i l’aeronàutica.

Així doncs, Roca -que serà presidenta els últims dos anys del nou executiu- vol impulsar l’ecosistema d’empreses catalanes relacionades amb l’espai, una missió que ja es va intentar a principis del mil·lenni des del sector i les administracions sense gaire èxit. Després d’una dècada treballant a l’ESA, des del 2006 és fundadora i directora general d’isardSAT, una empresa de recerca que es dedica principalment a l’observació de la Terra. “Desenvolupem algoritmes per processar dades d’instruments (o sensors) de microones instal·lats en satèl·lits”, explica. Amb aquesta informació donen suport a missions espacials de la mateixa ESA, però també recullen dades per preveure els efectes del canvi climàtic i intentar mitigar-los amb l’ajuda de la intel·ligència artificial. L’any passat isardSAT va facturar més de 2,5 milions d’euros i té una plantilla de 32 treballadors entre les seves seus a Barcelona i el sud del Regne Unit.

“Hi va haver diferents iniciatives, però no van quallar”, recorda Roca sobre l’intent de crear un clúster català de l’espai, que va coincidir amb els governs socialistes de José Montilla a la Generalitat i de Jordi Hereu a l’Ajuntament de Barcelona. En la seva opinió, hi havia un condicionant important. El sector aeroespacial encara es movia molt al voltant de les mateixes grans empreses -a Europa només hi ha tres monstres que fan tot el procés des de dissenyar el satèl·lit fins que arriba a l’espai: Airbus, Thales i OHB- i els contractes depenien sobretot dels governs. “Tot anava a Madrid, i Catalunya en rebia les engrunes”, lamenta Roca. Però ara alguna cosa està canviant. A escala global, i a còpia de recerca, la indústria ha descobert que és possible fabricar satèl·lits que no pesin 20 tones i amb un cost que pot superar els 300 milions d’euros. Els nanosatèl·lits, més barats i ràpids de produir, també són l’esperança perquè més pimes catalanes puguin fer-se un forat en aquest negoci.

Pangea Aerospace és un dels exemples d’aquesta era, que ja s’ha batejat com a nova economia de l’espai. La missió és a llarg termini, però des de la seva fundació el 2018 l’empresa ha fet una forta inversió en tecnologia i R+D per tirar endavant microllançadors de coets petits, d’uns 20 metres. Té l’objectiu de posar en òrbita satèl·lits d’una mida molt més reduïda del que estem acostumats a veure fins ara. “Volem tenir el coet més barat i eficient per accedir a l’espai”, diu Adrià Argemí, el conseller delegat. Ara calcula que el procés costa prop de 300.000 euros, però es pot abaratir si hi introdueixen les millores que estan estudiant. Per exemple, un motor de propulsió que gasta un 15% menys de combustible o l’ús de la impressió 3D per fabricar moltes de les peces. Fins ara el somni de Pangea Aerospace l’ha impulsat el finançament i ja ha captat 4,5 milions entre inversors públics i privats.

A diferència d’Argemí, fa quatre anys el mallorquí Rafel Jordá va haver de marxar de Barcelona per poder tirar endavant el seu propi projecte aeroespacial. “En aquell moment de crisi era molt difícil. Requeria capital i em vaig emportar un equip amb tres catalans per intentar-ho al Regne Unit”, recorda. A Harwell, un dels campus de la Universitat d’Oxford, hi va crear Open Cosmos, una empresa que proveeix missions espacials senceres de satèl·lits petits, de fins a 50 quilos. “Pot ser deu vegades més ràpid i econòmic” , apunta. Un cop els satèl·lits ja són a l’espai -en una òrbita més baixa anomenada Leo, a una distància entre 200 i 2.000 quilòmetres de la Terra- la seva llista de clients inclou l’ESA o el mateix govern britànic, que, segons Jordá, ha fet un esforç important en els últims anys per potenciar aquesta indústria al Regne Unit. Tot i així, el que il·lusiona l’emprenedor és que també comencen a tenir clients catalans. Open Cosmos està fabricant dos satèl·lits per a la barcelonina Sateliot, creada per Jaume Sanpere, fundador i expresident de la multinacional de telecomunicacions catalana Eurona. Rere aquest projecte hi ha unes altres sigles d’actualitat, la 5G. L’empresa vol fer funcionar els aparells amb la cobertura d’aquesta nova generació de xarxes per donar servei al gran negoci de l’internet de les coses i la interconnexió de milions de dispositius.

El repertori d’empreses catalanes del sector aerospacial no s’acaba amb aquests noms. Nascuda el 2009, Zero2Infinity va optar pel turisme aeroespacial i la promesa de portar les persones a l’estratosfera en una càpsula enganxada a un globus estratosfèric que s’elevarà uns 36 quilòmetres (el triple d’altitud que els avions comercials) per poder contemplar el nostre planeta des de les altures. No obstant això, admet el seu fundador, José Mariano López Urdiales, el negoci que ara per ara els genera ingressos és enviar objectes a l’espai. “Per a què serveix? Principalment per fer proves, però també en un futur pròxim per obtenir dades de la Terra i donar connectivitat des de l’espai”, diu l’empresari. Al seu horitzó encara hi ha un altre projecte, Bloostar, el seu propi sistema per fer llançaments de satèl·lits petits a l’estratosfera, també fent servir els globus.

Molt abans que Barcelona s’omplís de start-ups aeroespacials i d’aquell primer intent de crear un clúster, una empresa catalana ja tenia un peu en aquest negoci. GTD va néixer el 1987 i des d’aleshores -i sense fer gaire soroll- ha aconseguit assolir uns ingressos de 46 milions d’euros anuals i una plantilla de més de 300 enginyers amb el desenvolupament de software i sistemes per al sector. Des del 1991 tenen una base permanent a la Guaiana Francesa, des d’on gestionen el llançament de coets, i en el currículum del seu president, Ángel Ramírez, hi ha contractes com el disseny i la gestió d’alguns dels principals centres de l’ESA.

“Hem de tenir els peus a terra, perquè amb pocs satèl·lits petits no pots fer gaire i tenen una vida útil més curta”, recorda el veterà empresari. Amb tot, insisteix que Catalunya té bons elements perquè l’ecosistema hi revifi, sobretot si se centra en el programari i els serveis. “Potser vam voler fer el clúster massa d’hora i aleshores no hi havia tot el teixit d’ara”, lamenta. Com a mínim l’interès hi és. En la convulsa setmana de l’anul·lació del Mobile, la Cambra va reunir 250 empresaris i empresàries per debatre sobre la nova economia de l’espai i com es pot aconseguir que Catalunya entri finalment en òrbita.