Centres de dades, el negoci que va venir del fred

Microsoft acaba d’instal·lar un centre de dades en una mena de submarí sota el mar del Nord, en concret a les illes Orkney, al nord d’Escòcia. Aquesta cabina comprèn 864 servidors i funciona amb energia eòlica, solar i mareomotriu. La pregunta és: per què sota el mar? La resposta és perquè hi fa molt fred, prou per contrarestar la calor que generen els servidors.

I és que no és or tot el que brilla en la revolució tecnològica de les últimes dècades, i menys or verd, és a dir, benefici ecològic. Es va parlar molt inicialment de com seria d’important per als boscos el pas a l’era digital, ja que no és necessari el paper. Però no es van ponderar altres factors com ara l’empremta ecològica en forma de consum energètic o la contribució a l’escalfament global de les granges de servidors.

Respecte a aquest punt, les grans empreses aviat es van adonar que la calor que generen els centres de dades es convertiria en un problema i van començar a buscar maneres de dissipar-lo. No volien fer front a una despesa milionària en aparells de refrigeració i aire condicionat, que alhora suposaria més empremta ecològica i més escalfament global.

Quan s’ajuntaven unes desenes de servidors potents el problema es podia solucionar amb la climatització artificial, però quan la quantitat s’acostava al miler, sufocar tanta calor amb aire condicionat podia portar-te a la ruïna. Així, les diferents empreses es van disposar a buscar solucions imaginatives. Google va ser el primer a situar les seves granges a prop dels pols, allà on el fred natural era capaç de conservar el termòmetre del centre en nivells raonables.

Per això va aprofitar una antiga fàbrica de paper de l’empresa Stora Enson a Hamina (Finlàndia) per adaptar-la com a granja de servidors. També té un altre centre a la freda localitat de The Dalles, a l’estat d’Oregon, que treballa de nit a prop d’un riu.

Abans Google havia situat també centres a gran profunditat al subsol, on la calor es dissipa cap a la superfície. Cap empresa, però, va arribar al nivell de Cavern Technologies, que té la seva granja d’ordinadors a dotze quilòmetres sota el nivell del sòl a Kansas. Allà es guarden la major part dels arxius nacionals dels Estats Units.

Una altra empresa que ha apostat pel fred escandinau és Facebook, que el 2013 va situar a la regió de Lulea, a Suècia, a tan sols 112 quilòmetres del cercle polar àrtic, el seu centre més gran de dades. Té una superfície de 27.000 metres quadrats plens de gom a gom de servidors que funcionen a tota màquina nit i dia. La zona es manté freda tot l’any, però especialment a l’hivern, quan s’utilitzen ventiladors que envien els vents gèlids cap a les diferents sales per contrarestar la calor.

No obstant això, el centre de dades més extrem potser és l’IceCube Neutrino Observatory, que se situa en ple pol Sud, on les temperatures mai superen els -29 graus centígrads. Allà s’hi troben un centenar de servidors, no per la calor que creen, sinó perquè recopilen les dades del telescopi situat al costat del centre. El telescopi IceCube està compost per més de 5.000 mòduls digitals òptics suspesos en un quilòmetre cúbic de gel enterrat al subsol. La seva funció és detectar neutrins a través de la llum blava produïda quan un d’ells interactua amb una molècula d’aigua en el gel.

Però el cas més rellevant des del punt de vista econòmic respecte al que pot suposar el negoci dels centres de dades és el d’Islàndia. L’any 2007 el país va passar a ser, al costat d’Espanya i els Estats Units, un dels tres pecadors més grans de la bombolla del totxo. L’any 2009, en canvi, ja s’estava recuperant, en part gràcies al negoci del sòl, un cop més, però no per construir pisos, sinó centres de dades.

Islàndia es va oferir després del seu crac econòmic i financer com el país ideal perquè les tecnològiques instal·lessin els seus centres de dades; un clima fred tot l’any i la seva àmplia disposició de sòl devaluat -és a dir, a preu de saldo- eren els seus incentius. No poques empreses van acudir al reclam, de manera que el preu del sòl es va tornar a revaloritzar a poc a poc i ha acabat per reactivar el sector de la construcció.

Per acabar de rematar l’atractiu de l’illa per als instal·ladors de centres de dades, el govern islandès va decidir convertir-se en la Suïssa del sector, no pel seu elevat nivell de vida, sinó per la permissivitat respecte al tractament de dades personals que va establir la seva nova legislació, en una analogia amb l’opacitat fiscal dels bancs helvètics.

Ara Islàndia ha abraçat un nou negoci: la mineria de moneda digital, és a dir, tot el registre i processament de les diferents mans per les quals passa un bitcoin o qualsevol altra moneda digital. A l’agost començarà a funcionar el primer centre de mineria de dades islandès, que treballarà al 100% amb energies renovables. Si agrada, i té aspecte d’anar a més, podria disparar altra vegada la bombolla especulativa al voltant del preu del sòl al país. ¿L’anomerarem la bombolla del glaçó en comptes de la del totxo?