Xoc de trens entre directius

“Ok Diario està fent la ronda”. Aquest era el breu missatge que un director de comunicació d’una farmacèutica catalana enviava a primera hora d’un dia d’octubre del 2017 als seus col·legues de les principals empreses del sector, catalanes i multinacionals. El missatge incloïa molts implícits que als destinataris del missatge no els va costar gens descodificar. I, efectivament, poca estona després rebien la trucada de l’esmentat mitjà.

“Són les úniques pressions que vam rebre, les dels mitjans que exigien que ens definíssim”, explica aquest directiu. “Vam tenir la impressió que era una cosa orquestrada, se’ns preguntava amb molta agressivitat”, exposa, il·lustrant bé com el clima de nacionalisme va estendre’s als mitjans. “I tan bon punt dèiem «Farem el que calgui per preservar el negoci», ja titulaven que fotríem el camp”, afegeix. Una afirmació així podia tenir efectes perjudicials en el dia a dia de l’empresa, i el temps ha demostrat que extreure aquella conclusió era erroni.

Bé ho sabien els comercials d’aquella farmacèutica. Després de l’1-O, un d’ells va trobar un paper a la porta d’un hospital de Badajoz que cridava al boicot a l’empresa per a la qual treballava. Amoïnat, va trucar a la central. Era l’avís que podia passar alguna cosa grossa.

“Hi va haver molta por, però la caiguda va ser insignificant, d’un 1% a Espanya aquells dies”, recorda. “Sempre vam tenir clar que no hi havia inseguretat jurídica, i el debat de marxar mai va estar sobre la taula”, afegeix.

Així, l’únic problema real que van patir aquestes farmacèutiques van ser uns “titulars malintencionats”. Si en una farmacèutica hi havia un conseller que era de FemCat [fundació d’empresaris de perfil catalanista] automàticament el convertien en “líder independentista” en titulars. I això, en empreses que tenen una majoria de clients a la resta de l’Estat, suposa un cert risc de pèrdua de vendes.

La realitat és que les principals farmacèutiques s’han quedat a Catalunya, la comunitat on aquest sector és més fort històricament. La decisió es va prendre perquè al Principat “hi ha l’entorn i el context necessaris: les fàbriques, els centres de R+D, les universitats, els hospitals, els parcs científics i els consorcis hospitalaris”. I, a més, la propietat és familiar: aquest any ha demostrat que aquestes empreses i les multinacionals són les més resistents a les pressions.

Hi ha casos que revelen que la decisió de mantenir la seu va ser difícil, amb veritables trifulgues als consells i fins i tot dimissions. Fonts empresarials expliquen, per exemple, que Jaume Roures, president de Mediapro, va haver de vèncer fortes pressions per mantenir la seu. A l’emblemàtic bufet Cuatrecasas també ho van tenir difícil. Fonts jurídiques expliquen que l’empresa va patir una forta pressió dels seus socis d’altres comunitats per portar la seu a Madrid.

A Barcelona, on hi ha la seu central, defensaven que no tenia cap sentit fer-ho. Fonts del despatx asseguren que finalment es va crear un comitè format per socis de tot Espanya en què es va votar no traslladar la seu fora de Catalunya. En aquell consell es va aprovar que Cuatrecasas, a través del seu president, oferís un missatge contundent a favor de la Constitució. “Les normes jurídiques no són inamovibles, però la seva modificació és incompatible amb la seva infracció”, va escriure Fontana en un article a El País.

En una altra gran empresa, Ficosa, el debat va ser “curt”, segons Xavier Pujol, conseller delegat del fabricant de components per a automòbils. Convençut que hi va ajudar un accionariat amb una multinacional (Panasonic) i la família, recorda que es va limitar a una reunió “ordinària” del comitè de riscos, que no va veure cap risc imminent d’aranzels. El directiu sosté que el que va fer la banca “és comprensible”, i denuncia que algunes institucions i administracions van llançar “missatges falsos” en un trimestre en què hi va haver rècord d’exportacions.

Les fonts que han accedit a parlar amb l’ARA també estan convençudes que hi va haver decisions que es van madurar poc. I citen Codorníu. L’empresa, després adquirida per Carlyle, va endur-se la seu a la Rioja. Curiosament, el seu gran rival, Freixenet, no ho va fer, tot i que el seu president, Josep Lluís Bonet, és tot un flagell del sobiranisme. Fonts pròximes a l’empresa asseguren que la decisió es va saldar per a Codorníu amb una caiguda de vendes de dos dígits a Catalunya durant la campanya de Nadal que no es va compensar a Espanya.

També hi va haver empreses que van prendre la decisió pensant en el cost de finançament, el temut spread, i han vist com la realitat no confirmava la seva aposta. “Alguns es plantegen si ara tornarien a prendre la decisió que van adoptar a l’octubre, i es responen que no. I per això es plantegen tornar”.

Però aquest moviment, el de tornar, és complicat, especialment perquè certs titulars poden portar a un boicot. I també perquè la informació sobre l’emplaçament social de les empreses s’ha convertit en una temible arma política.