Vida d'una camionera

És un restaurant de carretera, d'aquells on es diu que es menja bé perquè sempre hi paren camioners. De fet, al pàrquing hi ha cinc tràilers aparcats, un al costat de l'altre. Parlem del petit municipi de Traspinedo, a la província de Valladolid. El nom del restaurant es pot llegir a la façana: La Maña. Està escrit amb grans lletres blanques però amb prou feines es veuen perquè hi ha poca llum a l'exterior. Són les vuit del vespre i fa estona que s'ha fet fosc.

“No sé si quedar-me aquí. Aquest lloc no m'agrada gaire perquè hi ha un cotxe abandonat”, mussita Montse Vila, mentre fa maniobres per aparcar el camió, un mastodont de 12 rodes i 17 metres de llarg. Efectivament, en un lateral del pàrquing hi ha un vehicle atrotinat. Malgrat això, la Montse atura per fi el tràiler, corre la cortina de la cabina perquè no la vegin des de fora i comença el ritual de cada nit: es posa el pijama, col·loca un petit hule sobre el quadre de comandament del vehicle per utilitzar-lo com a taula, treu un tàper amb menjar d'una nevera i el serveix sense escalfar en un plat de cartró.

Abans de començar a sopar, fuma diverses cigarretes sense moure's de davant del volant mentre mira una pel·lícula de Netflix en una pantalla que hi ha instal·lada estratègicament a sobre del seient del copilot. No baixa del vehicle per a res, ni va al restaurant malgrat que és a escassos metres, ni tan sols al lavabo públic. Orina en un cubell d'escombraries que tanca amb una tapadora perquè no faci olor i on col·loca una doble bossa perquè no degoti. A la nit també dorm dins del camió, en una llitera estreta que hi ha just darrere dels seients.

Al costat del tràiler aparquen més tard dos camions més, també de grans dimensions. Un dels camioners, un home, sí que baixa del vehicle i es dirigeix al restaurant. L'altre, que sembla llatinoamericà, posa la cortina de la cabina i es queda a dins. “Els panxitos normalment no baixen perquè no volen gastar diners”, deixa anar la Montse mirant-lo de reüll. Parla així, sense filtres.

Montse Vila Andreu és de Deltebre, té 42 anys i condueix un tràiler des d'en fa gairebé cinc. És una de les poquíssimes dones que es dediquen a un ofici que a Espanya està copat per homes. És autònoma i viatja on calgui. Normalment és fora de casa de dilluns a divendres. Aquest matí ha sortit de Tortosa amb un carregament de gairebé 5.600 quilos de gomes per a neveres, i es dirigeix a Estarreja, a Portugal. Però també fa viatges a França, Bèlgica, el Regne Unit i, per descomptat, a qualsevol lloc d'Espanya. Sola, sempre sola.

Es va fer camionera perquè el seu pare ho era, encara que, admet, a ell no li hauria agradat que ella es dediqués a aquest ofici. “Deia que no era una feina per a una dona”. I una mica de raó tenia. Almenys no és el mateix per a una dona que per a un home.

Cafè, fred i foscor

A les sis del matí sona el despertador i la Montse s'incorpora i encén una cafetera elèctrica que porta al camió. Ràpidament una olor intensa de cafè inunda la cabina. A través de les finestretes no es veu res, només una foscor immensa. El restaurant està tancat i no hi ha cap fanal encès. Els dos camions que estaven aparcats al costat ja han marxat. El termòmetre marca un grau: a fora fa un fred que pela.

Al matí la Montse tampoc va a cap lavabo públic. Es renta la cara i les dents amb l'aigua gelada d'un dipòsit que hi ha als baixos del camió i que té una petita aixeta. “A l'estiu, si puc, em dutxo cada dia”, aclareix. Però a l'hivern cal tenir moltes ganes de rentar-se per dutxar-se en una àrea de servei a Espanya. Segons diu, és molt difícil que les dutxes tinguin calefacció, sovint estan brutes i en alguns casos són dins del lavabo dels homes. Així que ella prefereix netejar-se el cos amb “tovalloletes de vellet”, com ella les anomena. “Són millors que les de nadó. Ho sé perquè les he provat totes”.

La Montse no va als lavabos públics ni als restaurants de les àrees de servei, sobretot a la nit, perquè diu que ja ha tingut diversos ensurts i més d'una vegada l'han confós amb una prostituta. I no és que ella vagi vestida de manera provocativa. Ni de bon tros. Però és un lloc on només hi ha homes. “Ells ho tenen més fàcil. Jo he vist camioners pixant de nit des de dalt de la porta de la cabina, o a la roda del camió”. I, per descomptat, van al restaurant sense problemes.

Això tampoc vol dir que la Montse vagi d'incògnit. De fet, el seu camió crida l'atenció allà on va. Porta la cabina totalment tunejada de colors negre i vermell, amb multitud de fars i llums, i amb el seu cognom i el seu sobrenom ben destacats. La coneixen com la pantera negra. A l'interior tampoc hi falta detall: entapissats de color vermell i beix, adorns de tota mena, una frase de record al seu pare escrita en castellà –“Nos cuidas desde el cielo, lo sé”– i el nom dels seus dos fills impresos a les portes del camió: Júlia i Robert. La noia ara té 24 anys i viu pel seu compte. El fill, quinze i es queda amb l’àvia quan la Montse treballa.

La Montse es va quedar embarassada amb només 17 anys. Havia estudiat batxillerat i volia fer veterinària, però tenir una filla tan jove va truncar les seves aspiracions universitàries, i com a sortida laboral va intentar fer-se mosso d’esquadra. No ho va aconseguir, però el que sí que va fer aleshores va ser treure's el carnet de conduir de camió. “És que per ser mosso et demanen un munt de carnets, així que em vaig treure el de camió perquè amb aquest ja ho pots conduir tot”, justifica.

Durant anys va tenir un bar, però abans de fer-se camionera també va treballar en una fàbrica de la marca Lacoste. Va decidir treure's el títol de transportista perquè el seu pare va emmalaltir d'ELA, per així aprofitar la targeta de transportista que ell ja tenia. El seu pare conduïa un camió petit, de quatre rodes.

Aconseguir el títol de transportista li va permetre fer-se autònoma i que la seva parella d’aleshores pogués conduir el camió del seu pare. Després va canviar el camió petit per un tràiler de segona mà, i ella també va començar a apuntar-se a algun viatge i a fer pràctiques. Però quan es va llançar a la carretera de debò i en solitari va ser quan el seu pare va morir: es va separar de la parella, va comprar un tràiler nou i va començar a fer viatges a l'estranger. Amb dos nassos.

“Vaig estar un parell d'anys que patia. Anava cagada”, reconeix. Tenia por de no saber aparcar o de liar-la. Li ha passat de tot: des de provocar un col·lapse a Madrid per ficar-se per un carrer on no cabia el camió fins a encastar un cotxe contra una tanca al canviar de carril. "Els quatre primers mesos m'acompanyava una amiga", recorda. Però després es va quedar sola. “Hi havia invertit molts diners i soc una persona que no es rendeix. M'agrada lluitar”. Així que no es va rendir i aquí continua al volant.

A les set del matí la Montse arrenca el camió i reprèn el viatge en direcció a Portugal a ritme de reggaeton. Aviat es fa de dia i els camps que es veuen al passar estan coberts de gebre pel fred. La Montse assegura que no se sent sola malgrat les hores i hores que passa sense companyia. “No estic sola, estic amb el WhatsApp”, replica. Forma part de diversos grups de WhatsApp de camioners, en què constantment s'estan intercanviant missatges d'àudio. Ella és l’única dona.

Un grup es diu Els folletis team. “Aquest no m'agrada gaire perquè sempre parlen de sexe i de dones”, aclareix. Un altre el conformen uns 150 camioners que tenen tràilers de la marca Renault, com el seu. El tema de conversa recurrent aquests dies són les tarifes ridícules que les empreses paguen als transportistes. “Això està ple de pocavergonyes. Torno amb el camió buit i a prendre pel cul”, es queixa un camioner, que explica al grup de WhatsApp que li ofereixen 200 euros per portar una càrrega de Barcelona a València. Són més de 350 quilòmetres, unes quatre hores de viatge, més el temps de carregar i descarregar, i en gasoil ja es gastarà com a mínim 160 euros.

El Comitè Nacional de Transport ha convocat una aturada de camioners de tres dies just abans de Nadal, entre el 20 i el 22 de desembre, per protestar per la situació d'abandonament que pateix el sector. Amb tot, la Plataforma per a la Defensa del Sector del Transport, que aglutina els camioners autònoms i els conductors assalariats i que va convocar la mítica vaga del 2008, no secunda la protesta. El seu president, Manuel Hernández, ho justifica dient que el Comitè Nacional del Transport no els representa perquè està format en gran part per empreses carregadores i operadors de transport que, segons ell, són la veritable causa del problema.

Aquestes empreses són les que actuen com a intermediàries entre les fàbriques i els camioners per al transport de mercaderies. A les fàbriques els cobren tarifes que sí que cobreixen el cost del transport, però el preu que després paguen als camioners que subcontracten és “ruïnós”, segons Hernández. “Recórrer un quilòmetre ens costa actualment una mitjana d'1,20 euros. En canvi, ens estan pagant entre 70 i 75 cèntims”, detalla amb xifres. El problema és que aquestes empreses són les que controlen les mercaderies i, per tant, els camioners hi han de treballar tant sí com no. No tenen alternativa. I, si aquestes empreses fan vaga al desembre, els camioners es veuran obligats a secundar l'aturada perquè no tindran accés a les càrregues.

El cas de la Montse és una mica diferent. Ella forma part d’una cooperativa de Tortosa, Cotrat, que treballa directament amb diverses fàbriques i, en conseqüència, no depèn de les empreses intermediàries. O, més ben dit, no depèn per al viatge d'anada. Per al de tornada no li queda més remei que passar pel tub i recórrer als operadors de transport per aconseguir alguna càrrega i no tornar sense res. Perquè si ho fa aleshores el viatge no li surt a compte.

"La setmana passada, després d'anar a París, em vaig gastar 1.200 euros en omplir el dipòsit", comenta. Les despeses d'un tràiler són com el camió, grans. I més ara amb la pujada del preu del gasoil. L'any passat un litre costava entre 85 i 90 cèntims, però ara ja s’ha enfilat als 1,28 euros. Però no només és el gasoil: també cal comptar el desgast de les rodes, el canvi d'oli, els peatges de les autopistes…

El president de la Plataforma per a la Defensa del Sector del Transport calcula que un camioner autònom que fa viatges nacionals podia guanyar abans uns 2.000 o 2.300 euros nets al mes, després de despeses. “Ara guanya uns 1.000 o 1.500 euros. I un conductor internacional, uns 500 euros més”, assegura. Pel que fa als assalariats, segons explica, un conductor nacional guanya entre 1.800 i 2.000 euros bruts, i un d'internacional, entre 2.300 i 2.500, tot i que és una feina que hipoteca les 24 hores del dia. Sempre cal estar a la carretera, fora de casa. A Espanya hi ha unes 150.000 empreses de transport, de les quals unes 125.000 són autònoms i pimes, diu Hernández.

Arribada a la fàbrica portuguesa

La Montse arriba a la fàbrica on ha de lliurar la mercaderia i es fa entendre com pot. No sap portuguès. Allà li indiquen amb gestos on ha de descarregar. “Els homes sempre es queden mirant a veure com aparco”, diu entre dents i una mica farta, mentre mira pel retrovisor i fa marxa enrere per estacionar el tràiler a poc a poc.

A la fàbrica té sort: aquesta vegada no ha de descarregar la mercaderia, ho fan els operaris de l'empresa, i l'atenen amb una certa celeritat. Altres vegades ha d'esperar hores. Aprofita aleshores per dinar. Ho fa una altra vegada sense moure's de la cabina del camió, i el dinar és un altre tàper de menjar fred. No té temps per perdre. Després de descarregar ha d'anar a una altra fàbrica, que és a més de cent quilòmetres de distància, per recollir una altra mercaderia. I no pot arribar més tard de les quatre de la tarda, perquè si no li tocarà esperar fins a l’endemà que obrin.

El president de la cooperativa a la qual pertany la Montse, Ramon Garcia Chavarria, admet que cada vegada és més difícil que algú vulgui ser camioner perquè és una feina molt esclava. “I més ara que les empreses de transport han rebentat els preus”, apunta. De fet, la cooperativa Cotrat, que es va fundar el 1963, només la formen actualment una vuitantena de transportistes. Abans havien arribat a ser 120. Amb tot, Manuel Hernández, de la plataforma del transport, nega que faltin 15.000 camioners a Espanya, com assegura la Confederació Espanyola de Transport de Mercaderies (CETM), que és l'organització majoritària al comitè que ha convocat la vaga per al desembre i està formada bàsicament per carregadors i grans flotistes. “Diuen això perquè volen portar camioners del Perú, les Filipines i Mèxic per pagar-los poc i mantenir les condicions actuals”, es queixa.

“Deixa'm passar, fill de la gran puta, que porto darrere mil cotxes fent-me llums!”, crida la Montse mentre intenta avançar un altre camió a l'autopista, quan ja es dirigeix a l'altra fàbrica. Els camions poden circular com a màxim a 90 quilòmetres per hora. El tràiler al qual intenta avançar va una mica més lent, a uns 80 km/h. La diferència sembla poca, però aquests quilòmetres de més li permeten arribar a temps a la fàbrica. Aquest cop la càrrega són 8.000 quilos de paper higiènic, que ha de portar a la central de BonÀrea, a Guissona.

Quan la Montse surt de la fàbrica, ja s’ha fet fosc. Condueix durant una hora i para a la primera àrea de servei que troba. Però no hi ha lloc, totes les places d'aparcament per a camions estan plenes. “M'estic començant a preocupar. Em queda poc temps per poder conduir”, murmura. Els camioners poden conduir un màxim de quatre hores i mitja seguides i un total de nou al dia. Al camió hi ha un aparell, el tacògraf, que registra tots els seus moviments.

Al cap de mitja hora, la Montse para en una altra petita benzinera al mig del no-res. Té pàrquing per a tràilers, però no hi ha cap camió aparcat. “M'estranya que no hi hagi cap camió. A terra hi ha taques, això significa que aquí roben gasoil”, comenta preocupada. Però a la pantalla del tacògraf apareix un missatge que diu: “Aviat s'acabarà el temps de conducció diària”. No té temps per anar a un altre lloc. Li agradi o no, s’haurà de quedar aquí. “Tinc una alarma al dipòsit [de carburant] i una altra a les bateries. Sonarà si algú s’hi acosta. I també porto un esprai de pebre”, resol. Però no se la veu tranquil·la fins que, al cap d'una estona, dos tràilers més aparquen al mateix lloc i llavors sí que sospira alleujada.

L'endemà es repeteix la mateixa rutina: més hores al volant, més missatges de WhatsApp i més tàpers de menjar fred. I una altra vegada dormir en un pàrquing de camions. Aquesta vegada a Alfajarín, a Saragossa. El lloc intimida. Desenes de tràilers se succeeixen un al costat de l'altre en una esplanada enorme i poc il·luminada. La majoria té la cortina de la cabina posada. Se suposa que el conductor dorm a dins.

Divendres la Montse descarrega per fi els 8.000 quilos de paper higiènic al BonÀrea. “Els deu sortir molt a compte pagar un transport per portar-lo des de Portugal”, opina. Però això a ella ja li va bé: com més moviment de mercaderies hi hagi, més feina tindran els camioners.

La seva destinació final torna a ser Tortosa. Té unes ganes boges d'arribar a casa per veure el seu fill. El cap de setmana haurà de netejar el camió, rentar la roba, anar a comprar i tornar a preparar tàpers amb menjar per dilluns tornar a la carretera. Malgrat això, assegura que no ho canviaria per res. “Si hagués de treballar ara en una fàbrica o en un supermercat, em moriria”.