Seseña ressuscita l’ombra dels ‘pelotazos’

“Seat-Seña”, diu rient Carlos Velázquez. Enmig del terratrèmol polític del passat 1 d’octubre, l’alcalde popular de la localitat toledana de Seseña no va deixar escapar l’oportunitat de ficar-hi cullarada i va fer una crida a les empreses catalanes que volguessin traslladar-se al seu municipi. Fins i tot ho va fer per escrit. Va enviar una carta a Seat en què enumerava els avantatges que suposadament trobaria el fabricant de cotxes en aquesta localitat, situada a menys de 40 quilòmetres de Madrid i que, després de l’escàndol urbanístic del Pocero, s’ha convertit en el símbol de la decadència dels pelotazos. D’aquí el joc de paraules amb la marca de Martorell. “Esclar que m’agradaria que vingués Seat, de fet algunes empreses catalanes s’han posat en contacte amb nosaltres”, diu l’alcalde Velázquez assegut a la taula del seu despatx al costat de la regidora d’urbanisme, Rosa Laray.

Si Seat volgués convertir-se efectivament en “Seat-Seña”, s’instal·laria en uns terrenys batejats amb un altre nom compost encara més pintoresc: Parquijote. A banda de la “seguretat jurídica”, Velázquez va voler captar l’atenció de l’automobilística destacant aquest macroprojecte urbanístic que inclou 2,5 milions de metres quadrats de sòl industrial i 3.469 habitatges nous de trinca, segons els documents presentats en un dels últims plens de l’Ajuntament de Seseña als quals ha tingut accés l’ARA.

Velázquez treu de darrere un armari una mena de maqueta de cartró que reprodueix gespa artificial i diversos edificis. “Això és el Parquijote”, diu content. El que ara s’ha de convertir en un dels polígons industrials més grans de l’Estat va néixer a finals dels 80 com un parc temàtic dedicat a la figura del Quixot, que en aquella època havia de tenir un camp de golf i 6.066 habitatges. La idea no es va dur mai a terme a Espanya, però sí que va trobar un forat al Japó -la meca dels parcs temàtics-, on en aquella època algú va decidir obrir una gran cadena de botigues que es diu Don Quijote, famosa per la muntanya russa d’un dels establiments que hi ha a Tòquio.

Tornem a la terra natal del Quixot. Seseña està promovent i publicitant aquest projecte urbanístic amb nom de parc temàtic quan encara no ha aconseguit desfer-se dels fantasmes del boom immobiliari que van posar el municipi al mapa i van convertir la fotografia de la seva urbanització del Quiñón en la imatge per il·lustrar els excessos i fracassos de la cultura del pelotazo. Seseña té una superfície de 72,68 km quadrats, dels quals només un 21% està urbanitzat. Tot aquest terreny a menys de 45 minuts de Madrid va atraure el promotor immobiliari Francisco Hernando -conegut com El Pocero-, que hi va projectar més de 13.000 habitatges mentre la bombolla s’anava inflant. D’aquells, just al costat d’on es va cremar un cementiri de pneumàtics, n’hi ha 5.096 de construïts però més de 8.000 encara compromesos. “El Pocero ha de venir i acabar d’arreglar tot això”, explica Beatriz, una de les veïnes del Quiñón.

Diu arreglar perquè passejar pel Quiñón és caminar entre blocs residencials gegants que s’aixequen enmig d’un sequeral com els que travessava el Quixot. Els carrers són amples, a les 12 del migdia gairebé no hi camina ningú i hi ha cartells publicitaris per comprar o llogar pisos a cada cantonada. Els blocs construïts, buits o plens, estan rodejats per les excavacions que deixen a l’aire les vergonyes de l’escàndol del Pocero: fonaments de formigó de milers d’habitatges que s’havien de vendre com si fossin caramels. En aquest barri a mitges hi viuen unes 10.000 persones, però la fase més nova -que es va començar a habitar fa tres anys- encara té tres blocs buits.

Malgrat aquesta desena de milers de veïns (més del 23% de tots els del municipi), al Quiñón costa trobar-hi comerços. Els baixos dels pisos estan tapiats, plens d’anuncis fets amb gargots d’esprai que busquen llogater. La Beatriz és una de les poques que té un dels establiments llogats. Hi va obrir una clínica veterinària fa un any per la qual paga 300 euros al mes. Al costat hi té un bar i un quiosc. Explica que va arribar fa tres anys, que d’hipoteca també paga 300 euros, però ho diu presumint perquè és un pis de dues habitacions que aleshores va comprar per 60.000. “És baratíssim, estic a 45 minuts de Madrid amb autobús, tinc un pis gran en una comunitat amb un camp de futbol, una pista de bàsquet, piscina i dos parcs infantils”, diu recordant les cues que es van formar per comprar-hi pisos quan les entitats bancàries van posar a vendre la segona fase de construccions. Els cartells encara anuncien habitatges com el seu, de dues habitacions i per 264 euros al mes. La Beatriz coincideix amb altres veïns quan assenyala que els últims dos anys s’ha recuperat l’activitat, es tornen a comprar pisos i s’estan obrint locals. Hi ha gent entrant i sortint de les agències immobiliàries de la zona i d’altres que miren pisos, però els comercials d’aquests negocis no volen parlar amb periodistes. “Han tingut males experiències”, diuen.

El pocero és, des d’aleshores, un clàssic de la llista de morosos que Hisenda publica anualment. Deu més de 86 milions i la seva constructora té encara 8.000 habitatges per fer en aquesta mateixa urbanització.

En aquest escenari, el govern municipal de Seseña ha decidit treure ara del calaix el macropojecte del Parquijote, que feia tres dècades que tenia guardat. I l’anunci no ha estat exempt de polèmica. Des que va deixar de ser pensat com un parc temàtic, la superfície total del Parquijote s’ha reduït dels cinc milions de metres quadrats als dos milions i mig, i de més de 7.500 habitatges als 3.500 actuals, però en tots aquests anys mai s’havia tirat endavant. Així doncs, per què ara? Segons l’exalcalde de Seseña Manuel Fuentes (d’Izquierda Unida), ell mateix va optar per bloquejar-lo entre el 2007 i el 2013, quan va ser al càrrec. Ara, però, l’actual govern municipal del PP defensa que els propietaris del terreny s’han interessat per dur-hi a terme projectes industrials en detriment dels residencials i, a més, recalquen que van ser els mateixos interessats els que van sol·licitar-ho.

El 4 de novembre del 2016 la societat Globland -que havia sigut propietària de part del sòl- demanava per escrit al consistori que es modifiqués el pla per al Parquijote i que s’ampliés fins a 2,5 milions de metres quadrats el terreny industrial. També demanava que se signés un conveni que comprometés totes les parts i atorgués “plenes garanties” tant als ciutadans com a inversors i empreses que “fins la data citada ja han mostrat gran interès per implantar les seves instal·lacions i activitats a Seseña”, diu textualment el conveni, que es pot consultar al portal de transparència de l’Ajuntament.

La sol·licitud va resultar “viable i sostenible per als tècnics” al juny, i el conveni es va fer públic al setembre. Però abans d’això, tal com va avançar El Independiente i denuncia el grup municipal d’IU, pocs dies després que es fes aquesta sol·licitud, Globland va vendre el seu percentatge al gegant logístic Carreras (un moviment que també es pot comprovar al conveni). Segons IU “ningú compra aquesta quantitat de terreny si no té la seguretat que qui governa tirarà endavant el seu projecte d’inversió”. Una acusació que l’actual alcalde, Carlos Velázquez, i la regidora d’urbanisme, Rosa Laray, consideren “molt greu i absolutament falsa”. El govern de Seseña insisteix que no sabia res d’aquests moviments i que, en tot cas, forma part de la negociació privada. Sí que hi va haver converses amb les empreses, admeten, però amb l’únic objectiu d’“agilitzar al màxim les traves burocràtiques” per tirar endavant un projecte que ha de portar llocs de treball i progrés a la ciutat. “Carreras fa temps que va dir que volia venir i nosaltres hi vam parlar i li vam explicar que no teníem prou sòl industrial”, diu la regidora Laray.

De fet, des del consistori de Seseña aclareixen que va ser el mateix equip de govern qui va demanar a les empreses que presentessin una sol·licitud formal per escrit reclamant el canvi i que, a més, es comprometessin a signar el conveni per curar-se en salut. Perquè així, segons Velázquez, quedaven blindats si després les companyies es feien enrere. “El conveni genera seguretat jurídica per a l’Ajuntament perquè els propietaris que tenien drets per construir habitatge deixen per escrit que el que volen ara són naus industrials, i això és el que volem tots. Si després volguessin canviar-ho no podrien reclamar absolutament res a l’Ajuntament”, aclareix l’alcalde.

“La quadratura del cercle”, és com defineix Carlos Velázquez aquesta situació, perquè s’han presentat les condicions perfectes perquè es compleixin els desitjos de tots plegats: menys habitatge i més indústria. Velázquez i Laray defensen que, “si poguessin”, no aprovarien la construcció de 3.500 habitatges nous, però -com passa amb els 8.000 compromesos que hi ha al Quiñón- asseguren que no poden fer-hi res. “L’Ajuntament s’arruïnaria si s’hagués de pagar tot el que podrien reclamar de responsabilitat patrimonial els propietaris que tenen drets adquirits”, emfatitzen.

Una altra de les acusacions que fa IU (recollides al butlletí informatiu que publica la mateixa formació) és que hi ha diversos informes mediambientals contraris al projecte tal com es preveu dins el pla d’ordenació urbanística municipal (POUM). El resum d’avaluació del POUM que s’havia obert a consulta pública el 2014 i al qual ha tingut accés l’ARA recull l’informe de la direcció general d’Impacte Mediambiental de la Junta de Castella-la Manxa, en què esgrimeix que “el creixement proposat és desmesurat” i reclama “la disminució de la superfície del sòl urbanitzable corresponent a la zona residencial del Parquijote”. La direcció general de Muntanyes i Espais Naturals tampoc no ho veu clar i assegura que les previsions del POUM són per a un “creixement poblacional desmesurat”. Els dos representants del govern de Seseña són conscients que hi ha projectats massa edificis i per això defensen que el seu conveni redueix en 4.000 els 7.500 habitatges projectats quan IU era al govern.

La polèmica no s’acaba aquí. La ressuscitada història del Parquijote es complica encara més si ens fixem en quines són i quines han sigut les empreses propietàries. Després de l’últim moviment de venda, l’any 2016, ara mateix el terreny és propietat en un 55% d’Urconsa, una promotora de Madrid en suspensió de pagaments des del 2009 segons el registre mercantil. El 18,5% és de la logística Carreras (que li va comprar a Globland); un 11%, d’Iberdrola Immobiliària; i un 14,4%, d’accionistes minoritaris i d’altres. En el conveni d’aquest 2017 es pot observar que és Globland qui, malgrat que ja no és propietària dels terrenys, fa la sol·licitud a l’Ajuntament perquè els modifiqui. Però l’Ajuntament no notifica l’aprovació a Globland. En l’últim tram de la negociació apareix un nou nom com a intermediari, Salvago Tres, una societat amb seu a Màlaga que el 2003 tenia un 37% de la propietat i que aleshores en va vendre un 20% a Urconsa per 11 milions d’euros. Salvago Tres, doncs, ha impulsat el projecte i n’ha tret profit venent els terrenys just abans que l’Ajuntament el fes revifar. Publicacions com el diari ABC aquesta setmana o anteriorment El Mundo han relacionat aquesta empresa amb una xarxa societària vinculada al mafiós Giovanni Montaldo, condemnat pel cas Malaya.

Amb la màfia pel mig o no, el que és clar és que els noms dels interessats que per fi es desenvolupi el Parquijote són els mateixos que van fer caixa venent-ne les seves porcions fa anys. Tot plegat, un entramat de moviments societaris per treure rendiment a un sòl que té un valor d’uns 50 milions. Però també és un entramat d’acusacions entre partits. IU assegura que el PP ha actuat afavorint les empreses quan ha signat un conveni beneficiós malgrat tenir informes contraris. El PP creu que l’exalcalde d’IU “necessita denunciar un altre pelotazo ” per recuperar prestigi i recorden que la majoria de promeses es van fer en època socialista. El PSOE de Seseña no ha volgut fer cap declaració.

Des de Madrid, a la urbanització del Quiñón només s’hi pot accedir gratis passant per un polígon industrial. Si no, s’ha d’abonar el peatge de la radial fallida R-4. Un cop dins es van trobant proves materials de pretensions desmesurades. Una estàtua immensa d’una parella corona una de les rotondes. Són els pares del Pocero, explica sense deixar de riure l’alcalde. Enmig dels solars secs llueix un gran parc amb una gespa sorprenentment verda, i fonts i piscines decoratives emmarcades amb palmeres com les de Beverly Hills.

Però això és Seseña i no hi ha els Cadillacs de Rodeo Drive. És un poble enmig del desert que el Quixot va travessar amb Rocinante. Un poble amb pretensions com les que tenia aquell hidalgo de la Manxa. L’última, el Parquijote.