Prohibida la calça curta: la tirania de la moda estival que tortura els homes
Passar l’estiu a l’oficina amb camisa, pantalons llargs i sabata tancada és una rèmora del passat que perpetua els rols diferenciats a les empreses
Fa uns anys em vaig presentar a una entrevista amb una multimilionària del món de la moda femenina (érem a mitjans d’agost) amb pantalons curts. La llargària era perfectament correcta, just per sobre del genoll. Feia molta calor, almenys per als estàndards de Londres, però el record de la trobada amb aquella reina de la moda encara me’n fa venir més. Tot just entrar al seu despatx, ella va esclafir una gran riallada. “Pantalons curts! No em puc creure que es presenti a una reunió de negocis amb pantalonets!” I encara m’ho recorda cada vegada que coincidim.
A les societats occidentals acostumades a aguantar llargs hiverns, els nostres estius curts i calorosos posen a prova la moda masculina. Quan finalment arriba la calor, ens veiem empesos a treure’ns del damunt les sabates tapades, els pantalons llargs i les camises de màniga llarga, i buscar vestimentes més lleugeres. Però hi ha un altre instint, molt més fort, que ens força a no fer-ho.
La societat té un prejudici fortíssim contra els homes que porten roba lleugera. Es dediquin al que es dediquin, a la majoria de feines es prohibeixen les cames nues, i a vegades fins i tot els braços. I pel que fa als peus, fins i tot l’etiqueta als restaurants i les regles dels uniformes escolars imposen la modèstia masculina. Només cal recordar l’excitació dels mitjans cada vegada que un representant polític famós abandona el vestit i la corbata per anar de vacances, o senzillament es desfà el nus de la corbata.
En una ocasió Donald Trump va decidir sortir a jugar un partit de tenis amb uns pantalonets blancs una mica transparents, que deixaven entreveure els seus calçotets blancs: han quedat per al record moltes fotos del moment en què es va ajupir per fer un cop amb la dreta. Van passar mesos perquè algú s’adonés que Vladímir Putin havia mobilitzat un ciberexèrcit per ajudar a instal·lar el Senyor Calçotets Blancs a la Casa Blanca. En canvi, quan el president rus, amb el tors nu, dedica tota una tarda idíl·lica a pescar amb llança, les imatges van rebotant per tot el món, que les observa amb incredulitat.
Quan fa molta calor, les dones disposen de moltes més opcions als seus armaris per vestir-se de manera socialment acceptable. Les faldilles, els vestits llargs, les samarretes sense mànigues i les bruses ofereixen ventilació, confort i practicitat, i no conviden al ridícul o a la censura. Les dones poden portar seda, crepè i organdí, però els homes s’han de conformar amb el cotó, la llana i el polièster. Hi ha tota una indústria dedicada a la cura i exhibició dels peus femenins, però el peu masculí s’amaga com un pària condemnat per la societat benpensant a no sortir de dins de les sabates.
Aquesta situació és culpa exclusiva dels homes. Una de les funcions clau de la roba és assenyalar i subratllar la diferència de gènere. I aquest horrible patriarcat s’ha assegurat des de fa temps que les relacions de gènere s’hagin teixit de manera desigual per afavorir el control masculí: els homes cobren més, tenen més privilegis i disposen d’un ventall reduït de vestimentes pensades més per protegir que per exposar. I per això els estius representen una magnífica revenja!
La calor ho capgira tot en l’agenda de la moda, una agenda que el gènere ha bastit de manera inconscient. Quan els homes ens animem i alleugerim la roba, fem el ridícul: els pantalonets curts ens infantilitzen, els dits dels peus ens semblen horribles i el nostre pèl corporal és horrorós. Els vestits -sobretot l’uniforme d’executiu- ens atorguen una superioritat masculina que es volatilitza quan ens els traiem.
Les temperatures extremes posen en evidència una doble vara de mesurar a banda i banda de la divisió de gènere en la moda. Aquest febrer l’actriu Jennifer Lawrence va assistir a l’estrena d’una pel·lícula amb un vestit Versace sense mànigues i amb obertura lateral fins a dalt de tot de la cuixa, mentre tots els seus companys masculins de repartiment portven jaquetes i pantalons llargs. Les xarxes feministes van córrer a fer-ho notar, i criticaven Lawrence per oferir-se a fer d’objecte i arriscar-se a pelar-se de fred. “Una mica de calma!”, va contestar ella, i va deixar clar que el vestit era “fabulós” i que qui decideix la roba que s’ha de posar és ella.
Potser tambe els homes s’haurien de calmar. Les col·leccions d’estiu dels salons de la moda inclouen monos sense camals, minishorts... i faldilles masculines! De fet, aquest juny tan calorós, alguns alumnes de Devon i alguns conductors d’autobusos a Nantes han driblat la prohibició de portar pantalons curts vestint faldilles. Feien una fila magnífica.
El catàleg d’avantatges injustos que sempre han tingut els mascles es va reduint i es reequilibra. Aquest estiu ofereix als homes l’oportunitat d’expressar la seva solidaritat amb les dones, i alhora gaudir d’un dels pocs avantatges que tenen. Oblideu-vos dels pantalons curts. El 2018 hauria de ser l’any en què els homes es posen faldilles de veritat. I al pèl de les cames, que el bombin.
