El poder contra el procés: història d’un comunicat d’Estat

“Bon vent i banca nova”. “Gràcies, senyor Oliu i senyor Fainé, ara ja sabem quin mercat els interessa més” . “En lloc d’estar al costat de la democràcia i respectar la voluntat dels catalans, amenacen?” “CaixaBank, el Santander, el BBVA, Bankia, el Sabadell i el Popular. Anotats”. “Segur que si un milió de persones traiem els diners de cop els enfonsem”. “Els hauríem de fer saber que els vots no es compren”.

Aquests són només alguns exemples dels centenars de comentaris que va suscitar entre els lectors de l’ARA el comunicat de la banca espanyola avisant de les conseqüències d’una victòria independentista en les eleccions del 27-S. Va ser una de les notícies més comentades de l’any a la web del diari. El manifest del sector financer avisava que, en cas de “ruptura unilateral del marc constitucional vigent”, els bancs amb presència a Catalunya “obligarien les entitats a reconsiderar la seva estratègia d’implantació”. El comunicat es feia públic avui fa un any, a nou dies de les eleccions plebiscitàries del 27-S. L’encapçalaven l’AEB (la patronal dels bancs) i la CECA (la de les antigues caixes d’estalvis) i venia firmat pels sis principals bancs espanyols, cosa que incloïa els catalans CaixaBank i Sabadell. En aquell moment, ningú no va qüestionar l’autoria del document. Amb els mesos, els diferents bancs s’han avingut a parlar-ne discretament. L’ARA ha volgut reconstruir la llarga història de com es va gestar el comunicat, que va acabar de perfilar-se en una reunió secreta entre els responsables de comunicació de diferents entitats i el director general de l’AEB com la que representa la il·lustració d’aquesta pàgina.

La gestació del document té una intrahistòria complexa. En realitat, el comunicat va ser el pla C dels que volien enviar un missatge des del món financer contra la independència. Segons ha pogut saber aquest diari, hi va haver dos intents previs potser més contundents, que proven que el procés català ha sigut un maldecap constant en els cercles de poder madrilenys des de fa molt de temps. De fet, fonts que van viure en primera persona l’elaboració del comunicat del passat 18 de setembre afirmen que la seva gestació havia començat anys enrere.

L’origen cal situar-lo en la multitudinària manifestació de la Diada del 2012 sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. Si bé el govern de Mariano Rajoy mai no va considerar aquell clam multitudinari motiu suficient per obrir cap negociació, el cert és que la qüestió va començar a preocupar seriosament a la Moncloa. I hi va fer front recorrent als sectors econòmics catalans. I, per ser exactes, al gran banc català.

“No ens enganyem: quan es parla de Catalunya, la gent mira a La Caixa, al seu president, i és ell qui va rebre les trucades”, expliquen fonts financeres. Les pressions que va rebre Isidre Fainé (que aquest estiu va deixar la presidència de CaixaBank per quedar-se amb la de la Fundació) van ser creixents. “Per entendre-ho cal pensar que a Madrid n’hi ha que creuen que tancant una ràdio i negant el crèdit a determinades empreses s’acaba la independència”, expliquen les mateixes fonts. Així es va arribar a l’estiu del 2015. Hi havia pànic que les opcions independentistes sumessin més del 50% de vots, com apuntaven enquestes internes dels bancs, i van redoblar els seus esforços a l’hora de demanar a Fainé un posicionament explícit contra la independència.

La pregunta sorgeix sola: ¿qui era “Madrid”? Les fonts consultades responen a condició que els noms no es publiquin. Assenyalen quatre persones. Tres formen part de l’entorn més pròxim al president del govern, Mariano Rajoy. D’ells, dos tenen cadira al consell de ministres. La quarta persona és a la cúpula del Banc d’Espanya i treballa a les ordres directes del governador, Luis María Linde. Segons aquestes fonts, van ser la Moncloa i el supervisor bancari els més actius a l’hora de pressionar Fainé. D’ells va sortir la primera idea: una foto que inclogués els principals empresaris de Catalunya i que explicités el seu rebuig per la via sobiranista. En el càsting per formar part d’aquesta imatge -que hauria evocat les fotos que tradicionalment es fan els candidats en la jornada prèvia a les eleccions- hi havia alguns dels grans directius catalans: el mateix Fainé, Salvador Gabarró (Gas Natural), Josep Oliu (Banc Sabadell), Josep Crehueras (Planeta), Ángel Simón (Agbar) o Salvador Alemany (Abertis) havien de ser en el pòster que volia la Moncloa. La idea es va descartar per massa explícita. CaixaBank va imposar l’opinió que calia un posicionament de caràcter objectiu i amb arguments tècnics.

Això va activar un pla B. Madrid va plantejar aleshores la possibilitat que les dues grans entitats catalanes emetessin un comunicat conjunt (el BBVA, el segon banc amb més presència al Principat després d’haver absorbit Unnim i CatalunyaCaixa, mai no es va considerar). La idea va ser frontalment descartada des de CaixaBank. “Els clients no ho haurien entès i no ho haurien perdonat”, expliquen fonts del sector. Cal recordar que CaixaBank és líder a Espanya en banca minorista i que té aproximadament un 65% del negoci fora de Catalunya, però el seu pes al Principat és enorme, amb 10.200 treballadors, més el seu control de Gas Natural o Abertis i una força institucional que depassa també la seva Fundació, una de les més dotades del món. El Sabadell, potser el que més creix d’entre els sis grans bancs d’Espanya, també té fora de Catalunya gairebé el 80% del negoci que té a l’Estat. Però té la seu a la Diagonal de Barcelona; aparèixer en solitari en aquell comunicat era complicat per a totes dues. La solució acordada passava per un missatge de tot el sector.

Amb la tornada de les vacances, els esforços de la Moncloa i el Banc d’Espanya van quallar i ja hi havia llum verda per a la redacció d’un comunicat de tota la gran banca contra el procés. Per posar en marxa la idea, es va posar en mans d’un segon actor, a més de CaixaBank: el Santander. “A Espanya, des de la mort d’Emilio Botín i de José Manuel Lara, i més encara des de l’adéu d’Alierta, tothom sap que el poder empresarial està en dues mans: Ana Botín i Isidre Fainé”, expliquen fonts del sector. Es dóna la circumstància que, de la mateixa manera que CaixaBank manté el domini sobre la CECA, el Santander mana sobre l’AEB, la patronal dels bancs. Això era convenient per dues raons: la proclama quedava en mans dels dos bancs més importants, que en podrien arrossegar d’altres, i a més s’obria la possibilitat d’atribuir-ho a les dues patronals del sector per donar cobertura a les entitats implicades. “El Santander ho va impulsar fins i tot més que CaixaBank”, explica una altra veu madrilenya que va treballar en primera persona en l’elaboració del document.

Així, l'entitat càntabra i la catalana van apadrinar el document en solitari en un primer moment, i la redacció de la primera versió va anar a càrrec de l’AEB. De fet, dies abans del 18 de setembre en què es va publicar el comunicat, el president d’un gran banc espanyol va rebre l’advertència d’un ministre: “S’està treballant en un comunicat i et demanaran que hi participeu”. Aquest banc no en sabia res però va acabar sent una de les sis entitats que, al peu del document definitiu, apareixen com a membres de l’AEB i CECA. ¿Com és possible que un gran banc de l’Íbex-35 no sabés res, a pocs dies de la seva publicació, d’un document que havia de firmar? La resposta és “Madrid”. Aquesta peculiar forma d’impulsar el comunicat també va afectar els bancs menys importants: entitats membres de cada una de les dues patronals van admetre que mai, ni abans ni després del comunicat, en van ser informades. Triodos Bank ho va dir obertament el mateix dia en què es va publicar el comunicat. I almenys dues destacades entitats més, consultades per l’ARA, confirmen que tampoc se’ls va informar del posicionament de les patronals de què formaven part. Totes dues han demanat no ser citades.

Hi ha un últim detall que demostra fins a quin punt l’elaboració del document va ser singular: en les versions prèvies del document, a les quals ha tingut accés aquest diari, apareixia com a signàtaria, a més de l’AEB i CECA, la patronal de les cooperatives de crèdit, la Unacc. Aquesta entitat va explicar a aquest diari que mai no va formar part de la redacció del document, que no el coneixia i que ignora les raons per les quals inicialment hi constava com a signatària en les primeres versions. Segons ha pogut saber l’ARA, els bancs promotors del document no van fer partícips les cooperatives de crèdit per la senzilla raó que els va faltar temps per fer-ho.

Les diferents fonts financeres consultades per aquest diari expliquen així l’origen del comunicat de la banca. Per conèixer els detalls de la seva redacció podeu consultar l’article adjunt, "Catorze versions per a un sol comunicat". El fet és que el document es va publicar i va propiciar irades queixes de part dels clients catalans, que en molts casos van anunciar la retirada dels seus dipòsits. La banca mai va fer públiques dades que confirmessin aquests moviments. Una altra repercussió la van patir els treballadors de les oficines de les entitats a Catalunya, que van haver de batallar amb els clients. Però els autors del comunicat hi treuen ferro.

“Pot no agradar, però econòmicament no deia tonteries, de fet, deia obvietats”, proclama una de les entitats amb seu a Madrid que va ser en el tram final de la seva elaboració. “Que ningú s’equivoqui: la independència és una animalada i per a la banca seria molt difícil d’encaixar”, afegeix. “El que alguns vam trobar un error monumental és el moment en què es va publicar”, explica un altre dels que van seguir al segon l’evolució del comunicat. “La impressió és que el comunicat era bo per a l’economia i per a la banca”, afegeix una altra entitat de l’Íbex-35.

Pel que fa al paper de CaixaBank, fonts del sector han explicat que l’entitat catalana “va assumir que el comunicat sortiria, amb La Caixa o sense”. Firmar-lo significava posar-se en contra una part de l’opinió pública catalana. No firmar-lo, posar-se en contra una part de l’opinió publica espanyola, a més del govern central i el Banc d’Espanya. I l’entitat va triar.

En el seu dia, els dos bancs catalans van evitar fer autocrítica. El conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, recordava que l’entitat de l’estrella vol ser “el millor banc del territori on opera, que és l’espanyol”, i feia una nova crida al diàleg. Jaume Guardiola, el seu homòleg del Sabadell, afegia que “cadascú és fill del seu pare i de la seva mare i té la seva opinió”, però recordava que el negoci bancari “requereix seguretat jurídica: es tractava de reflectir això en el comunicat”.

El Santander, un altre dels principals impulsors, nega la versió oferida per les múltiples fonts financeres consultades per l’ARA. Atribueix el document a les patronals i no ha aclarit la diferència de criteri que va mostrar amb el 27-S i en la votació pel Brexit. En aquest últim cas, la seva presidenta, Ana Botín, va admetre que la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea era una qüestió que havien de “decidir els votants” i que no posava en risc la presència del Santander al país: “Seguirem al Regne Unit passi el que passi”. Una fórmula antagònica a la que utilitzava en el comunicat català.

Pel que fa al Banc d’Espanya, tres dies després del comunicat, el seu governador, Luis María Linde, atiava el foc afirmant que existia risc de “corralito” en cas d’independència perquè Catalunya sortiria “automàticament” de l’euro. Malgrat això, la institució ha negat la paternitat del comunicat. “Ens en vam assabentar 30 minuts abans que es publiqués amb un correu electrònic que vam rebre amb el títol «Per informació»”. Aquestes mateixes fonts han reiterat la seva “estranyesa” pel paper que les entitats implicades en la qüestió li atorguen en la gestació del comunicat i asseguren que és “rotundament fals” que hi tinguessin cap paper.

El lector potser troba a faltar, a l’hora de fer balanç del paper d’uns i altres en el document contra la independència, el paper de la Moncloa. Fonts de la presidència del govern van respondre a les preguntes de l’ARA sobre el paper que diferents fonts financeres li atorguen en el comunicat. Ho van fer amb un breu i contundent missatge: “Ho desmentim taxativament, punt per punt”.