El privilegi d’ensenyar
“Tinc moltes ganes d’aprendre”. Si mai heu entrevistat algú per a un lloc de feina, o si mai heu fet una entrevista per trobar-ne, és probable que aquesta frase hagi sortit en la conversa.
Un dia, parlant de tot això, una persona amb responsabilitat a la seva empresa em va dir alguna cosa com: “Sí, bé, això que vulguin aprendre està molt bé, però també ho està quan vénen ensenyats”. A mi, personalment, m’agrada sentir aquesta frase (quan és veritat, esclar), sobretot perquè jo mateixa, una empresària accidental i poc experimentada, aprenc cada dia.
Últimament hem tingut força canvis a la meva empresa i, amb les noves incorporacions, ensenyar i aprendre està a l’ordre del dia. Totes dues, la Raquel i la Paola, porten des del juliol al nostre equip i estic decidida que d’aquí al desembre es converteixin en peces imprescindibles per a la transformació de la nostra empresa: de víkings kamikazes a una empresa japonesa i eficient de les que fan lean manufacturing.
La inversió en temps perquè això sigui possible és molt alta, però veure com a poc a poc arriben els resultats és una de les satisfaccions més grans que he tingut com a emprenedora i també com a professional.
Les meves manies són famoses, i probablement odiades, per tothom que les ha de respectar. ¿Un exemple? Un arxiu, amics, s’ha d’anomenar sempre amb la data al començament, any, mes i dia, espai, guió, espai, i el nom, perquè així s’ordenen com cal a la carpeta de Dropbox: 20160925 - Columna Ara - Ensenyar.docx (meta text).
Però no sé com descriure la satisfacció de sentir alguna cosa com “ara entenc perquè em vas dir això o allò altre”, quan algú ha interioritzat l’ambició d’ordre, qualitat o exigència en la nostra feina.
Tant de bo arribi el dia que, com la Victòria, les meves noves companyes ho tinguin gairebé tot après, i sigui aleshores jo mateixa la que aprengui del meu equip.
