Els Perera de cal Jan: retrat íntim d'una família pagesa

Josep Maria i Jordi Perera són agricultors d’Arbeca i la representació d’un sector que viu temps difícils

5 min
Josep Maria Perera (esquerra) i Jordi Perera, pagesos en la seva explotació familiar d’Arbeca

ArbecaLes coses han canviat molt a cal Jan. Es tracta d’una de les famílies pageses més arrelades d’Arbeca, a les Garrigues, amb més de cinc generacions vinculades a la terra. En l'últim segle ha passat per tota mena de vicissituds, però mai com les que està patint ara. 

Els antecessors van viure dues dictadures, una guerra civil, insistents crisis econòmiques i sequeres, moltes sequeres. Però la situació actual està fent dubtar la família per primer cop sobre si l’activitat agrària tindrà continuïtat a casa seva. “Cada cop ho veiem més difícil”, coincideixen Josep Maria i Jordi Perera, pare i fill, els dos que actualment queden al capdavant de l’empresa.

El seu poder adquisitiu ha anat minvant de mica en mica, però d’una manera molt més accelerada en els últims anys. Les despeses s’incrementen. Productes fitosanitaris, llavors, maquinària, sous, carburant, llum... tot està pujant o, com l’aigua, escasseja, mentre que els ingressos s’han quedat estancats.

Un exemple: fa cinquanta anys, un quilo de pomes les podien arribar a vendre a 50 pessetes. En l’actualitat, la cotització va fluctuant dels cinquanta cèntims d’euro de l’any passat als 15 de fa dues campanyes (poc més de 24 pessetes). És a dir, de vegades cobren la collita a la meitat de preu que fa mig segle, quan el cost de vida (IPC) acumula un augment del 1.200% en aquest període de temps.

Manca de conciliació

El Josep Maria, de 74 anys, ja fa temps que està tècnicament jubilat. Però continua anant al tros cada dia per ajudar el seu fill. “Què he de fer, si no?”, es pregunta el més gran de cal Jan, que descriu la seva activitat més aviat “com un passatemps”. 

Qui es dedica exclusivament a la pagesia és el seu fill Jordi, de 45 anys, que ha vist com el món del seu pare ha canviat radicalment. 

Conclusió: el pagès vivia més tranquil abans. “En la meva època, ens passàvem moltes hores al tros, però no ens calia córrer, no era tan estressant com ara –recorda el Josep Maria–. Anàvem a treballar contents i cantant”. Migdiades, cabanes de pedra per refugiar-se de la canícula i esmorzars de tupí són el record bucòlic d’una època que ha desaparegut. “Jo no ho he viscut mai, això”, admet el seu fill. Ara els agricultors han de treballar més hores, pel mateix preu. Ni tan sols hi ha temps per fer unes bones vacances. “Això que està tan de moda de la conciliació laboral i familiar és impossible en la pagesia”, diu el Jordi. Casat i pare d’un nen de sis anys, ja fa temps que no pot marxar més de tres dies fora d’Arbeca, tant per una economia cada cop més limitada com per l’obligació de monitorar contínuament unes terres castigades per la sequera.

Els Perera d’Arbeca tenen la producció diversificada. Conreen ordi i blat, tenen parcel·les d’ametllers i olivers i la meitat de les seves finques són de regadiu, la majoria amb fruiters (pomes i nectarines). Això fa que durant l’any sencer estiguin ocupats, amb una activitat regular a l’hivern (vuit hores diàries de treball) i més frenètica a l’estiu (més de deu hores per jornada, inclosos dissabtes i algun diumenge). 

En l'últim any s’han vist obligats a descartar cultius com el blat de moro per la gran quantitat d’aigua que requereix. Però, tot i això, no les tenen totes. El canal d’Urgell només els ha assegurat dos torns d’aigua per a la present campanya, quan se'n necessiten com a mínim quatre per garantir únicament la supervivència dels seus arbres. Treure’n fruit és ja una utopia. I si no plou, la resta quedarà reduïda a una collita gairebé inexistent, com els va passar l’any passat amb els cereals.

Reducció de personal

Quan fa mal temps i no poden anar al tros, a cal Jan aprofiten per posar-se al dia amb les obligacions administratives. Els seus gestors fiscals cada cop els demanen més informació per processar tota la seva documentació. “En la meva època sols pagàvem la contribució –diu el Josep Maria–, ara enfonsen els pagesos en quilos de paperassa”. Cada cop en tenen més d’acumulada a la taula del despatx.

I per reduir encara més costos, intenten assumir el nombre més gran de tasques de manteniment. Canviar l’oli del tractor, arreglar maquinària o substituir a mà tots els elàstics de la seva xarxa antipedra són algunes de les activitats que avui en dia fan els pagesos.

Però cal estrènyer-se més el cinturó. En les últimes campanyes, per les males collites i la davallada d’ingressos, han reduït notablement la mà d’obra. Anys abans, solien contractar dues persones per ajudar a collir olives, però aquest hivern han hagut de renunciar-hi. A l’estiu podria passar una cosa semblant amb els temporers de la fruita. Per recomanació dels sindicats, han hagut d’actualitzar contínuament els sous de les contractacions, però els seus números sovint no quadren. Fa només dos anys, el salari mínim d’un temporer a hores es va fixar en 7,51 euros. L’any passat va saltar a 8,42. Però el que desemborsen els empresaris supera els 11. “Admeto que hem de pagar uns sous justos, però nosaltres no veiem cap increment en les nostres retribucions”, explica Jordi Perera.

Aquesta família d’Arbeca assegura que no cobra fins gairebé un any després de cada collita. És igual si és cereal com fruita seca o dolça, les cooperatives o centrals no liquiden els pagaments fins passat un bon grapat de mesos. “Abans en menys de trenta dies ho teníem tot cobrat”, assegura el Josep Maria. Ara les grans distribuïdores solen especular amb l’aliment per treure el millor rendiment econòmic. I això obliga els Perera a demanar crèdits per afrontar els inicis de cada campanya.

I el mateix passa amb les inversions. “Hem de posar el fre”, reconeixen, tot i que és necessari actualitzar la maquinària i anar adquirint noves finques per arribar a ser competitiu. Al mercat cada cop hi ha menys espai per als petits agricultors. “Abans, amb molta menys terra es podia viure perfectament”, recorda el Josep Maria. 

El preu d’un tractor de petita gamma passa dels 60.000 euros. Els Perera disposen de dos tractors vells i una màquina elevadora per collir fruita. La resta, sembradores, recol·lectores, vibradores, equips fitosanitaris i distribuïdores de fertilitzants, s’acaben llogant a hores. Comprar tota la maquinària no és assumible.

Reclamacions i mobilitzacions

Un dels principals cavalls de batalla dels pagesos són les imposicions europees per la sostenibilitat agrària. Per cobrar les ajudes de la política agrària comuna (PAC), el sector agrari està obligat ara a fer unes rotacions de cultiu que abans no eren necessàries. “No sempre ens deixen conrear el que volem”, denuncien els Perera. 

Però és que a més, en nom del medi ambient i de criteris econòmics, han vist reduïts els productes fitosanitaris fins a una tercera part per fer front a un nombre de plagues cada cop més elevat. “La globalització i la sequera ens han portat unes plagues que abans eren desconegudes”, conclou el Jordi. Els coneixements sobre la terra que s’havien transmès de generació en generació ja no serveixen de gran cosa. “Estem en mans de buròcrates que no coneixen el sector”, lamenten. A més d’això, asseguren que estan entrant productes agroalimentaris de països extracomunitaris que no passen pels mateixos controls ni obligacions. “Tot plegat és injust”, diuen. 

En qualsevol cas, l’agricultura és el que s’estimen. Pare i fill l’han viscuda des que eren molt petits. Agraeixen la llibertat que els dona treballar amb la natura i veure créixer els seus fruits. Però el que més els agrada és contribuir a l’alimentació d’una societat que acusen de no correspondre’ls.

“L’administració ha d’invertir en el territori perquè la gent s’hi quedi”, reivindica Jordi Perera. La modernització dels regs, la renda garantida i una simplificació burocràtica són algunes de les grans proclames del sector pagès, que exigeix guanyar-se la vida “com tota la resta de persones”, diuen els Perera.

Per això ells han sortit també al carrer, a unes mobilitzacions que, diuen, han nascut per iniciativa dels mateixos pagesos. “Han estat les organitzacions agràries les que s’hi han afegit després per donar-nos suport”, explica el Jordi. “Si no talléssim carreteres, la gent no coneixeria els nostres problemes”, justifiquen els Perera.

stats