Paredes, la lluita contra Nike i Adidas de les vambes valencianes

Davant les objeccions d’uns escèptics sabaters, que es resistien a fer un lloc als seus aparadors a les sabatilles de José Paredes, l’aleshores jove empresari d’Elx es va arriscar. Les va fabricar igualment i les va deixar en concepte de dipòsit durant mig any. El tracte era senzill. Si les venien, ell recuperaria la inversió; si no, perdria tots els diners. Tres mesos després, ja reponia comandes. Així evocava Rafael Paredes en una entrevista recent el coratge del seu pare. Aquesta determinació va obrir el camí a una companyia que els anys 70 i 80 es va convertir en l’empresa pionera del calçat esportiu a Espanya. Una fita recordada els últims dies amb motiu de l’adeu del fundador de Paredes, mort als 88 anys en caure el vehicle que conduïa en una basa de rec.

José Paredes feia anys que no dirigia l’empresa, capitanejada des del 1997 pels seus fills Rafael i Francisco José. Els altres tres, Clara, Antonio i José, gestionen altres companyies de la nissaga, adquirides o fundades amb els guanys obtinguts amb el calçat. Un conglomerat on hi ha concessionaris de cotxes, empreses de construcció i explotacions agrícoles.

La llavor d’aquest petit imperi es va sembrar quan José Paredes només tenia vuit anys. A aquella edat va canviar l’escola per la fàbrica on treballava el seu pare. No era l’únic a l’Espanya de fam i por de l’any 1940. En acabar el servei militar, el 1953, va decidir que havia arribat l’hora de volar sol i va fundar al pati de casa seva un taller per elaborar sabates de pell. Gairebé dues dècades després, va iniciar la revolució del calçat esportiu i del temps lliure a Espanya. Paredes va arribar a produir entre 25.000 i 30.000 parells diaris.

En l’èxit de l’empresa va ser clau l’ajuda de la publicitat. Van contractar avionetes que recorrien les platges llançant pilotes inflables i van apostar per les estrelles juvenils. Qui aleshores enamorava els adolescents era el cantant nord-americà Leif Garrett, que va protagonitzar els anuncis de la marca en una televisió ja convertida en l’epicentre de totes les cases. Una mostra del múscul econòmic que va assolir la companyia van ser els patrocinis dels Jocs Olímpics de Moscou del 1980 o de la Marató de Nova York aquell mateix any.

El fenomen, però, va ser efímer. El mercat de les sabatilles esportives era massa competitiu, ja que Paredes s’enfrontava a peixos grossos com Nike o Adidas. “Havíem de competir amb grans inversions publicitàries de cobertura internacional. A poc a poc vam anar perdent quota de mercat entre les noves generacions, que s’inclinaven per les grans firmes”, explicava Rafael Paredes, president de la companyia.

Amb la reducció de vendes van arribar les retallades de plantilla. El futur s’enfosquia per a la firma valenciana. La llum al final del túnel la van entreveure a finals dels 80 quan van detectar un nou nínxol de mercat, les sabatilles i botes de muntanya. I van decidir no parar. Convençuts que la clau de la supervivència era diversificar, es van introduir en la fabricació del calçat de seguretat, primer, i de la roba de treball, després. El 2021 fins i tot han elaborat mascaretes.

Avui, les sabates de protecció són el 65% de les seves vendes, amb productes per a empreses com Mercadona o Repsol. La resta prové del calçat esportiu i clàssic (20%) i del de muntanya (10%). Unes xifres que es tradueixen en unes vendes de 10 milions d’euros el 2020.

De la mà de la renovació també ha arribat la internacionalització. La seu de l’empresa és a Elx i compta amb 43 treballadors, però la fabricació està externalitzada a fàbriques espanyoles, portugueses, índies i xineses. La deslocalització es repeteix pel que fa a les vendes, ja que el calçat de seguretat l’exporten a Àfrica, Europa i l’Amèrica del Sud, mentre que el clàssic i l’esportiu es queda majoritàriament a l’Estat.

Segons Rafael Paredes, el secret de la supervivència de la companyia ha estat la seva capacitat d’“adaptació” a un mercat canviant, sumada a la incorporació de les noves tendències. Tot i així, l’empresa continua presumint de fabricar les vambes “de tota la vida”. Conserva en el seu catàleg models ja icònics com les Paredes Estrella, amb 35 anys als aparadors, i ha aprofitat la pandèmia per anar un pas més enllà: ha instat al consumidor que torni al petit comerç i “busqui el que és local i autòcton”. L’objectiu, afirmen, és només un: “que no es perdi la sabateria de sempre”.