La paradoxa dels enginyers: feina assegurada però ‘low cost’

Per molt que sorprengui, avui en dia existeix un col·lectiu que, durant la crisi, en comptes de perdre la feina ha vist créixer els seus sous i que, de fet, no sap què vol dir la paraula atur. Gairebé com un títol nobiliari, la titulació universitària d’enginyer informàtic s’ha convertit en una garantia de present i de futur per una raó tan senzilla com la llei de l’oferta i la demanda. El mercat de les tecnologies de la informació creix tant, i tan de pressa, que les facultats d’informàtica i telecomunicacions no donen l’abast. Aquesta asincronia té dues conseqüències immediates: un dèficit d’especialistes que obliga a buscar talent constantment a l’estranger i la pressió d’un mercat que no pot permetre’s millorar més els salaris d’uns professionals tan cotitzats. La solució, de moment, passa per dues vies: anar a buscar nous enginyers en països on els sous són encara més baixos i tirar dels atractius de Barcelona (el sol i l’estil de vida) per intentar retenir la resta.

Tal com s’entén el marc educatiu i el mercat laboral actualment, els enginyers (ja siguin informàtics, de telecomunicacions o industrials) són els únics que poden convertir qualsevol sector en digital. Per això, el nombre de persones amb competències tècniques en l’àmbit de la informàtica i la tecnologia que necessitarà el mercat es multiplica anualment ara que la digitalització és una de les grans obsessions del món empresarial. Un estudi de l’agència de contractació temporal Adecco afirma que el sector TIC incrementarà un 40% els contractes aquest 2016 en comparació amb els contractes registrats el 2015 i assenyala, citant dades de l’Eurostat, que el 2015 a tot Europa hi va haver un dèficit de 365.000 treballadors en l’àmbit de les TIC. Aquest dèficit arribarà a les 756.000 persones el 2020.

Que els enginyers van molt buscats es pot notar també a Infojobs, un dels portals de referència del món laboral. “Estan entre els vuit perfils més demandats al mercat de treball a Espanya i, de fet, en un any aquesta demanda ha crescut quasi un 40%”, explica Jaume Gurt, director d’organització i desenvolupament de persones d’Infojobs. L’increment està per sobre de la mitjana del mercat laboral, que també ha millorat en l’últim any, i això s’ha plasmat en un 32% més de demandes de feina registrades en el portal.

Fins i tot en els pitjors moments de la crisi els enginyers han anat a contracorrent, sosté Gurb. Quan la mobilitat al mercat era pràcticament nul·la i la gent no canviava de feina perquè no n’hi havia, els enginyers continuaven rebent ofertes de treball. Aquest any continua la bona ratxa i el nombre de demandes d’aquests treballadors per part de les empreses ja és un 20% superior al de fa un any, segons Infojobs.

Però aquí arriba la paradoxa. Per la mateixa llei de l’oferta i la demanda una mà d’obra tan sol·licitada i escassa hauria d’estar molt ben pagada. Però no és exactament així. Un dels avantatges que troben aquí les empreses tecnològiques foranes és que els salaris dels enginyers catalans són més baixos que a la majoria de països europeus. “Hi ha una necessitat de talent que segurament amb recursos propis del país no aconseguirem cobrir”, diu Alex Daniel, president adjunt de la consultora tecnològica catalana Seidor. El mateix executiu, però, reconeix que el mercat pressiona en dues direccions contràries, perquè les empreses no estan disposades a pagar salaris més alts. “És cert que aquí les empreses del nord d’Europa, per exemple, tenen oportunitats boníssimes perquè troben productes i serveis tecnològics de la mateixa qualitat i més barats i per això no estan disposats a pagar més”, admet.

Però per als empresaris del sector això no significa que la competitivitat de les empreses espanyoles es basi en uns salaris minsos. “No és una qüestió de competitivitat, sinó de cost de vida. No tindria cap sentit pagar a un enginyer a Barcelona el mateix que cobra a Londres”, diu Philippe Gelis, conseller delegat de Kantox, la start-up catalana amb seus a Barcelona i Londres dedicada a l’intercanvi de divises entre empreses. De fet, segons Gelis, la manca de professionals tècnics és un problema global, que encara s’accentua més a Londres, perquè “és més difícil convèncer un enginyer que vagi a la capital britànica que a Barcelona, encara que al Regne Unit cobri 80.000 euros a l’any i a Espanya 40.000, perquè la qualitat de vida a Catalunya i l’atractiu de Barcelona costen de superar”.

Tot i això, Gelis també reconeix que cada vegada hi ha més persones que provenen de països de l’Amèrica Llatina i l’Europa de l’Est. “A Barcelona dels 25 enginyers que tenim una quarta part són d’aquestes dues zones”, explica. El mateix ha fet Seidor, que recentment ha portat cap a Catalunya treballadors de les seves filials a l’Amèrica Llatina, precisament perquè, en provenir de països amb una qualitat de vida més baixa, sí que estan disposats a acceptar els salaris que el sector pot pagar a Catalunya.

L’interès d’enginyers de fora també queda plasmat en els trànsits i les visites que rep Infojobs a Espanya. Segons Jaume Gurt, el nombre de persones que es registren i entren al portal des de l’exterior, principalment des de l’Amèrica Llatina, s’ha triplicat en l’últim any. “Estem parlant d’un nombre reduït d’uns 5.000 candidats, que no és rellevant sobre un total de 120.000 sol·licitants enginyers, però és cert que la xifra ha crescut força”, resumeix.

Malgrat això, els salaris dels enginyers són dels pocs que han resistit durant la crisi. De fet, l’any passat va ser el primer que va marcar un punt d’inflexió i els salaris dels perfils d’enginyeria tècnica van baixar un 1%. Gurt, d’Infojobs, diu que no hi ha elements per explicar aquesta reducció, però matisa que no es dóna en el 100% dels casos. “Hi ha enginyers de nínxol, més especialitzats, en el segment químic o lligat a la tecnologia que encara reben ofertes amb un sou un 4% superior al de l’any passat”, diu el directiu d’Infojobs.

Amb tot, el problema només pot afrontar-se des de la base, que és el sistema educatiu. “Al final ens hem adonat que el problema no és tant en les universitats com a captar l’atenció des de l’escola”, diu Ramon Pastor, responsable de la divisió d’impressió en 3D de HP a Sant Cugat.

La distància entre les necessitats del mercat laboral i el sistema universitari ha suposat una nova oportunitat de negoci per a alguns. Als EUA, on el sector tecnològic està més desenvolupat, el dèficit d’enginyers ja fa anys que es va detectar i això va provocar el naixement de les anomenades code academies, les acadèmies de programadors, que donen cursos de programació enfocats a les necessitats del mercat laboral i sense haver de passar per la universitat.

En vista de la necessitat, Sebastián Barajas, exconsultor d’Accenture, es va fer emprenedor i va fundar Ubiqum, una acadèmia de programadors que s’ha instal·lat a Barcelona i que a través d’un programa de 12 setmanes forma persones des de zero per acabar convertint-les en programadors. “S’estan creant centenars de llocs de treball només al sector de les TIC i els informàtics que surten de les universitats sovint aspiren a més que a ser únicament programadors”, explica.

Un curs a Ubiqum, que es pot fer completament online, costa 6.000 euros, però Barajas està tan convençut que els seus alumnes trobaran feina que dos terços del preu només s’han de pagar si es compleix aquesta condició. “No cal cap certificat educatiu, quan una empresa busca un programador els fa passar una prova i només han de demostrar que saben programar”, apunta.

Jordi Padilla té 24 anys i fa menys d’un mes que treballa com a testejador de la qualitat de programaria la multinacional HP a Sant Cugat. “Vaig fer el grau de formació professional per fer de tècnic de so. Mai m’ha passat pel cap passar per la universitat, però sí que tenia interès a saber programar i vaig apuntar-me al curs”, diu Padilla. Aquest jove barceloní ha trigat menys de dues setmanes a trobar feina després de fer el curs de programació d’Ubiqum.

De fet, aquesta no és l’única acadèmia de programadors que ha vist l’oportunitat a Espanya. Codetrotters segueix el mateix esquema, però des de Puerto Rico. Els seus fundadors són tres programadors de San Francisco, que des d’aquesta illa volen ensenyar a programar a un públic hispanoparlant que encara té més urgència per trobar feina i ja tenen l’ull posat a Barcelona per aterrar a l’Estat, on aprendre a programar pot ser la sortida per a joves sense formació ni vocació d’enginyers, però amb necessitat de feina.