La nova Síria hereta una economia ruïnosa

DamascUn mes i mig després de la caiguda del dictador sirià Bachar al-Assad, la vida a Damasc ja ha recuperat el pols habitual. Lluny queda aquella ciutat fantasma que es van trobar els primers rebels que hi van entrar. Ara bé, per als damasquins el concepte de normalitat és particular, allunyat no només del que regeix a les ciutats occidentals, sinó fins i tot a la mateixa Síria abans de tretze anys d'una guerra brutal. La destrucció de moltes infraestructures, l'efecte d'un règim de sancions internacionals molt sever i la hiperinflació han convertit la quotidianitat de milions de sirians en un exercici de supervivència.

Per fer-se una idea de la dimensió de la tragèdia, només cal apuntar que Síria és l'únic país del món que ha empitjorat les xifres de l'any 1990 a l'Índex de Desenvolupament Humà que elabora l'ONU i que recull indicadors com els anys d'escolarització o la qualitat del sistema sanitari. Si ens fixem en la renda per càpita, el 2011 era d'uns 3.000 dòlars, i ara és només d'un terç, 970 dòlars. “La destrucció en molts llocs és total. De tots els hospitals que he visitat del país, només un és mig funcional. Alguns semblen estables”, comenta Mouafak al-Assad, cap d'oftalmologia de l'Hospital de Terrassa i que ha visitat el seu país natal per explorar possibles projectes de cooperació.

La situació ruïnosa de l'economia va influir de manera directa en el col·lapse del règim. La remuneració mensual dels soldats de l'exèrcit, la majoria reclutes que feien un servei militar de durada indefinida, no arribava als 9 euros, cosa que explica per què molts van optar per fugir davant l'avenç dels rebels. Els funcionaris, que representen quasi un 40% de la mà d'obra, no guanyaven gaire més. “El meu sou era de 20 euros al mes. Amb això és impossible viure. Tots els funcionaris han de tenir dues o tres feines. La classe mitjana ha desaparegut”, comenta Mohsena Maithawi, una dona de mitjana edat que viu a la ciutat de Sueida, situada una hora al sud de Damasc.

Els sous al sector privat no són gaire millors. Per exemple, un cap de secció en un banc, una posició privilegiada, no arriba als 100 dòlars al mes. I encara que és cert que els preus són més baixos que en altres ciutats de la regió, com Amman i Beirut, la diferència no és tan gran. Així, un quilo de taronges costa uns 75 cèntims d'euro i el plat per excel·lència del menjar ràpid sirià, els deliciosos xauarmes, no baixen d'un euro.

En un país amb uns set milions de refugiats a l'estranger –més d'un quart de la població anterior a la guerra–, l'ajuda que arriba en formes de remeses és un salvavides autèntic per a moltes famílies. Ara bé, no és gens fàcil fer-la arribar. A causa de les sancions, els bancs sirians estan desconnectats del sistema financer internacional. No es pot pagar res amb una targeta estrangera ni tampoc retirar diners dels caixers. Fins i tot l'enviament de divises a través de companyies com Western Union, clau en països amb economies menys desenvolupades, no és una opció vàlida a Síria.

D'exportar petroli a importar-ne

“Les sancions són en part responsables de la dura situació econòmica. Els bancs d'inversió, les grans multinacionals no es volen arriscar a invertir aquí... El sector de l'energia va quedar molt tocat. Necessitarà molts mesos per recuperar la producció prèvia a la guerra”, explica Munaf Kuman, economista del think tank sirià Omran Studies, que advoca per una retirada immediata de totes les sancions. L'exportació de petroli era el principal ingrés de l'estat abans del 2011, amb una producció de 382.000 barrils de petroli al dia. Actualment, amb els pous en mans de l'entitat kurda del nord-est, amb prou feines arriba als 40.000 i Síria ha passat a ser-ne un importador net.

Ara bé, la principal queixa dels sirians és la manca d'electricitat. Així com abans de la guerra hi havia corrent les 24 hores del dia, ara es limita a unes quatre hores diàries. Això obliga les famílies que s'ho poden permetre a comprar generadors que funcionen amb dièsel. Però ni tan sols proveir-se de benzina o derivats és fàcil. L'escassetat s'ha agreujat després que l'Iran, estret aliat d'Al-Assad, hagi deixat de proporcionar-ne.

Amb tants problemes, la tasca de reconstrucció sembla hercúlia. “El cost estimat és d'entre 250.000 i 400.000 milions d'euros. Però hi ha un cost que és encara més gran: la pèrdua de capital humà. Centenars de milers de persones han mort i 2,5 milions de nens no van a l'escola. Són unes pèrdues irreparables”, apunta Kuman. Entre tantes dificultats, un raig d'optimisme: la lliura siriana s'ha apreciat en poques setmanes un 20% davant el dòlar.