Laura Rosel: “Hipotecar-te és com una soga, és més fort que casar-te"
La periodista, que va presentar el 'FAQS', repassa la seva trajectòria i explica la seva relació amb els diners
BarcelonaLa vocació va guanyar la partida a les comoditats econòmiques a la vida de Laura Rosel (Sabadell, 1980). La periodista va apostar pel món de la comunicació tot i l’oposició inicial dels seus pares, sabent que seria difícil guanyar-s’hi la vida. Rosel ha crescut en una família treballadora: “La meva mare era infermera i el meu pare, pintor”. De petita li van inculcar que les coses costaven de guanyar: “No podies tenir una motxilla nova cada any, era un caprici”. Fent les primeres hores com a cangur va descobrir el valor dels diners.
La comunicadora es va endinsar en el món laboral a Ràdio Sabadell i, tot i que al principi no cobrava, a poc a poc va anar ingressant diners. Fins al 2018 la presentadora va tenir una vida laboral estable: “Quan vaig fitxar pel Preguntes freqüents (FAQS), el grup Godó em va dir que no podia continuar treballant a RAC1”. Després de 10 anys a la cadena radiofònica, la periodista va renunciar a la feina: “Va haver-hi un moment de vertigen, de dir: «Si va malament em puc quedar sense res»”. I, així va ser: “De cop i volta, després d’estar la tira d'anys treballant de forma continuada als mitjans, no tenia feina”
Així va ser com Rosel va entrar al món dels autònoms: “En aquest sector t’adones que tu fas la feina, l'entregues quan toca i, sorpresa, «nosaltres paguem a 90 dies», et diuen. Has de reclamar les factures que s’obliden de pagar. I tu comptaves amb uns diners aquest mes que al final no tindràs”, detalla. De fet, una de les decisions de les quals la periodista més s'alegra és no haver constituït una productora: “Durant els anys a Catalunya Ràdio se’m va presentar en diverses ocasions l’oportunitat. M’ho vaig arribar a plantejar, perquè la pressió era important, però estic contenta de no haver-ho fet. No tinc ànima d’empresària”.
És comunicadora de professió i, de fet, desconnectar de la feina assegura que és “impossible”: “Quan feia El matí de Catalunya Ràdio havia d’estar 24/7 connectada. És l'època que he dormit menys i pitjor de la meva vida, em quedava fins tardíssim revisant guions i comprovant que estigués tot ben quadrat”. “Ara estic informada, però desconnectada de forma natural de l'actualitat; m'agrada comprovar que el món dels mitjans és una bombolla”, recalca.
Pel que fa a les seves finances, Rosel admet que no aconsegueix estalviar: “No tinc la cultura de guardar cada mes una part del sou. Jo tinc el pensament de fer-ho, però a la pràctica em costa molt.” “Si s'ha d'estrènyer el cinturó, s’estreny, per això no passa res”, explica. I així ho va fer després de separar-se, el moment econòmic més delicat que ha viscut: “Vam passar de tenir dos sous a casa, a tenir-ne només un”. “En aquella època vivia molt al dia, tot el que entrava, sortia. Aquí sí que vaig concentrar-me molt amb els números. Va ser el primer cop que em vaig fer un Excel dels ingressos i despeses”, explica la periodista, que assegura que en tres o quatre mesos ja ho va tenir controlat: “Com que tampoc he vingut mai d'una abundància econòmica, va consistir a adaptar-me”.
Per sortir-se’n Rosel ho va complementar amb hores extres i guàrdies: “De fet, tots els periodistes fan altres coses: de professors, col·laboracions… És un símptoma claríssim que el sou no arriba, no està ben pagat”. La comunicadora manifesta que el periodisme és precari en qualsevol mitjà que no sigui públic: “El sou és lamentable. L’èxit i els bons resultats d’audiència no es reflecteixen gens en el salari”.
Pel que fa a l’habitatge, Rosel havia estat sempre de lloguer fins fa uns tres anys, quan es va hipotecar: “Va coincidir amb l'època després del FAQS i d'El matí de Catalunya Ràdio, on els ingressos eren molt diferents dels que havia tingut abans.” “Els pares em van ajudar amb l'entrada i va ser una decisió molt influïda per allò de «has de tenir alguna cosa en propietat per tenir seguretat»”, assenyala la periodista. Actualment, no té clar si va ser una decisió encertada: “M'estic morint de por perquè això m’obliga a tenir cada mes uns ingressos i a quedar-me aquí durant un temps”. “Hipotecar-te és com una soga, és més fort que casar-te”, sentencia.
Per fer-hi front, i com a cap de comunicació a la Universitat de Barcelona, ara té una “una tranquil·litat i una estabilitat que fa molt temps que no tenia”.
