L’últim viatge dels mobles dels avis

A les vuit del matí un home fa sonar un xiulet amb força al Mercat dels Encants de Barcelona i a poc a poc, mandrosament, els compradors comencen a entrar a l’anomenada sala polivalent, un espai enorme on s’han col·locat desenes de cadires separades estratègicament per evitar contagis. Hi ha seients per a 85 persones, però tot i així no n’hi ha prou per a tothom. “Si us plau, els que no tinguin seient que facin el favor de sortir, aquí no hi pot haver tanta gent”, diu la directora del mercat renyant els compradors que es queden drets, recolzats a la paret de la sala.

Un altre home de veu greu avisa, micròfon en mà, que està a punt de donar el tret de sortida: “Bon dia, senyors, anem a començar”. Per cert, fa bé de dir senyors perquè realment a la sala només hi ha homes -molts estrangers-, excepte un parell de dones que queden camuflades entre la marea masculina. Així comença la subhasta.

“20, 30, 60, 120, 270, 300, 300 rrrodons”, va dient l’home del micròfon, gairebé sense agafar aire entre número i número i arrossegant la pronunciació d’algunes lletres, a mesura que els postors aixequen la mà per oferir un preu millor. Darrere seu hi ha projectada en una gran pantalla una fotografia del que se subhasta: els mobles i estris d’una casa, probablement la d’una dona gran que ja va morir, perquè hi ha abrics passats de moda, una taula de menjador d’èpoques pretèrites amb les corresponents cadires a conjunt, llibres de fulls esgrogueïts, figures de porcellana i una infinitat de coses més.

Tot el que se subhasta s’exhibeix a les parades del Mercat dels Encants mitja hora abans que comenci la venda perquè els potencials compradors hi puguin tafanejar. Passejant entre les parades, és evident que molts dels objectes provenen de cases que han estat desallotjades per defunció de l’inquilí o del propietari, o de botigues que han hagut d’abaixar la persiana.

“Moltes botigues de barri han tancat per la pandèmia, sobretot de roba, regals, decoració...”, explica Daniel Santiago, que actua com a portaveu dels venedors que al matí subhasten al Mercat dels Encants els productes que ells al seu torn han adquirit en botigues o empreses que han tancat o pisos que s’han desallotjat. Perquè si una cosa ha crescut sens dubte amb la pandèmia, segons Santiago, són les peticions per buidar pisos: “Ara hi ha més defuncions pel coronavirus, per tant és lògic que ens demanin que buidem més pisos”. No obstant això, assegura, aquesta situació no els ha suposat un increment d’ingressos. Hi ha una raó que ho justifica.

Al Mercat dels Encants tots els productes se subhasten per lots. És a dir, tots els articles que s’exhibeixen en una mateixa parada se subhasten de cop per un preu total. Els compradors, en canvi, sí que els poden revendre al detall. Al mercat hi ha en total 39 venedors i 150 compradors acreditats (acreditats vol dir que es poden quedar durant la jornada a les instal·lacions dels Encants a revendre el que han adquirit a la subhasta del matí). Però amb el coronavirus l’aforament de subhastadors i de compradors s’ha reduït dràsticament. Això vol dir, a la pràctica, que si abans se subhastaven 500 lots al mes, ara se’n subhasten 380, detalla Santiago.

En definitiva, han augmentat les peticions per buidar pisos per l’augment de defuncions pel covid, però els venedors del Mercat dels Encants que s’hi dediquen no tenen capacitat de donar sortida a tots aquests mobles i objectes personals, ni disposen d’espai per emmagatzemar-los. En altres paraules, no poden donar resposta a la demanda. Al sector hi ha moltes altres empreses, però és difícil saber quantes són: estan registrades com a gestores de residus i, sota aquest paraigües, també s’hi inclouen els drapaires o un altre tipus de companyies que no es dediquen a buidar pisos.

“Anem ara amb el lot número 28”, continua amb la subhasta l’home del micròfon, mentre ensenya una fotografia d’una parada plena de quadres i antiguitats, probablement també procedents d’algun habitatge. De seguida els compradors comencen a oferir preu en un ball de mans que dura uns minuts, fins que no hi ha cap millor postor. “1.600 a la una”, canta l’home del micròfon. “1.600 a les dues”, repeteix elevant més la veu. El lot queda adjudicat per 1.600 euros. El pagament es fa en efectiu: tant se val si costa 1.000, 2.000 o 3.000 euros. El comprador comença a desembutxacar bitllets sense cap recança davant de tothom.

El portaveu dels venedors explica que el preu mitjà dels lots sol ser de 1.000 euros. També és cert que alguns costen molt més -per exemple, a la subhasta s’arriba a vendre un lot per 2.470 euros, format bàsicament per antiguitats-, o força menys: 780 euros és el preu d’un lot d’articles de ferreteria format per brotxes, frontisses, claus, martells... Tots nous de trinca, i fins i tot alguns d’empaquetats. El venedor, Joan Carles Coll, confirma que els ha comprat en una ferreteria que ha abaixat la persiana pel coronavirus. “Ara hi ha moltes empreses que aguanten pels ERTO, però quan els ERTO s’acabin llavors sí que moltes tancaran i caldrà donar sortida a molts productes”, vaticina.

Toni Parra està buidant el local d’un restaurant del passeig Colom de Barcelona que, com tants més, també ha tancat. “Això ha de quedar pelat”, diu Parra, dirigint-se als seus dos empleats que estan ficant la vaixella del restaurant en bosses d’escombraries. Ja han tret de l’establiment les taules i les cadires, però encara falten totes les neveres, congeladors i fogons, l’aparell de l’aire condicionat i fins i tot el fals sostre que està fet de fusta i que, segons Parra, també ha d’anar fora. Al local hi ha poca llum, només la que entra per la porta perquè ja no hi ha subministrament elèctric.

“L’aire condicionat el portaré al drapaire, la fusta a la deixalleria i ja veuré què faig amb tot això”, diu referint-se a les neveres, congeladors i altres aparells. “Abans els venia però ara ningú vol maquinària d’hostaleria”. Segons diu, per buidar el restaurant cobrarà 3.000 euros al propietari. El preu de buidar un pis és més barat, entre 400 i 800 euros, depenent dels mobles i estris que hi hagi i la sortida comercial que els pugui donar.

Toni Parra té una empresa que es dedica a buidar locals i pisos -RecogidaMuebles, es diu- des de fa nou anys i, segons assegura, no dona l’abast des que va començar la pandèmia. Ell no té una parada al Mercat dels Encants, així que no està encotillat a restriccions d’aforament i, a més, ha apostat per ampliar l’empresa per abastar al màxim.

“Abans de la pandèmia buidava tres o quatre pisos a la setmana, i ara he arribat a buidar-ne fins a quaranta”, detalla. La meitat, assegura, eren de gent que ha mort pel coronavirus. Però és que també buida moltes més oficines perquè moltes empreses han optat pel teletreball, i una infinitat de negocis. “Abans podia buidar un o dos negocis a l’any. En canvi, l’any passat en vaig buidar una vuitantena”, calcula. “Vaig pensar que tot això ho havia d’aprofitar, així que he augmentat personal i he comprat més furgonetes”.

Parra tenia abans dos treballadors i una furgoneta. Ara té quinze empleats i set furgonetes. També ha llogat dues naus per emmagatzemar material i ha ampliat la botiga d’articles de segona mà que té a Granollers. Amb tot, diu que ja no sap on ficar més coses. “He estat buscant naus de 1.500 i 2.000 metres quadrats però són caríssimes -comenta-, així que no em queda més remei que llençar les coses, encara que de vegades penso: «Com puc llençar això?»”.

A la botiga de segona mà està venent cadires d’oficina per un euro i sofàs per vuitanta. Algunes coses les dona directament a ONGs i algunes altres les sorteja. Malgrat això, li surten els números sense problemes. L’any passat va facturar 250.842 euros, un 75% més que l’anterior, i va obtenir uns beneficis de 70.329 euros davant els 29.320 del 2019. “Ja arribarà el moment que hagi de vendre les furgonetes i reduir el personal”, comenta.

El secret del seu èxit també radica en el fet que, abans de dedicar-s’hi, feia pàgines web i les posicionava als primers llocs dels cercadors. De fet, quan es busca “buidatge de pisos” a Google, el primer contacte que surt és el de la seva empresa. També quan es busca “buidatge de locals”, “buidatge de naus industrials” o “buidatge de botigues”. La seva empresa sempre és la primera.

Esclar, alguns han intentat imitar-lo i aprofitar les possibilitats que ofereix la pandèmia per a aquest negoci. De fet, trucant aleatòriament per telèfon a algunes de les companyies de buidatge de pisos que apareixen a internet, és fàcil trobar empresaris que admeten que han començat en el sector fa poc. És el cas de Juan Heredia, de l’empresa Vaciados y Mudanzas Ríos, que s’hi va estrenar fa només cinc mesos: “Pensava que el negoci tindria més sortida, però de moment no em surten els números”.