L'indià de Canet de Mar que sabia trobar les plantacions de sucre més fèrtils a Cuba

Com ja hem constatat al llarg d’aquesta sèrie, el pes dels emprenedors catalans al continent americà —sobretot a les Antilles— al llarg dels segles XVIII i XIX va ser destacadíssim. En aquelles terres hi van deixar empremta personatges com Facundo Bacardí Massó, Josep Xifré Casas, Josep Ventosa Soler i Jaume Partagàs Ravell, alguns dels quals van construir marques que avui encara perduren. Un dels llocs d’origen més habituals d’aquests emprenedors era la comarca del Maresme, com és el cas de Josep Baró Blanxart, que de molt jove va deixar el seu Canet natal per embarcar-se cap a l’Havana.

En plena joventut i treballant com a grumet en una embarcació, Baró va córrer la gran aventura de travessar l’Atlàntic per buscar fortuna, una història amb un desenllaç del tot reeixit. Quan es va instal·lar a l’illa de Cuba, el 1815, va començar a treballar per a tercers en el sector del sucre, ja que aquest negoci era cosa de catalans; per aquest motiu els cognoms dels propietaris dels principals ingenios eren Marimon, Bosch, Rosell, Solé, Pla o Raurell, entre d’altres. L’experiència li va servir per entendre amb detall el funcionament de les explotacions de canya de sucre. I el va entendre tan bé que molt aviat va dissenyar una innovació tecnològica que feia que la maquinària de les explotacions fos molt més eficient. Aquest invent va tenir gran èxit, i li va permetre de començar a construir la seva futura fortuna. Les primeres inversions les va fer en l’àmbit que ja coneixia, el de les plantacions de canya de sucre, i a poc a poc va anar acumulant ingenios fins a ser un dels propietaris més importants de l’illa. Sembla que tenia una intuïció especial per escollir les finques més fèrtils.

Amb el negoci consolidat, va decidir diversificar les inversions i per aquest motiu va ser un dels impulsors del primer ferrocarril del territori, que, a més, va ser el primer de tot l’estat espanyol. També va noliejar embarcacions, atès que les rutes marítimes tenien una gran importància en el comerç d’esclaus amb Àfrica (cal pensar que les plantacions eren molt intensives en mà d’obra i bona part dels treballadors eren esclaus africans). En l’àmbit de la navegació va ser el primer a establir una línia regular de vaixells entre l’Havana i la Península.

Per tal d’obrir-se camí en aquests nous negocis —que també incloïen la banca i les assegurances— es va associar amb Julián de Zulueta y Amondo, marquès d’Àlaba, que va arribar a ser un dels homes més rics d’Espanya i que estava casat amb la filla del marquès de Marianao, Salvador de Samà. Tots dos van ser els accionistes majoritaris de la societat La Alianza y Compañía, que a la dècada dels seixanta del segle XIX va ser la principal entitat dedicada al transport de treballadors xinesos cap a Cuba. Durant un temps es va considerar que Baró havia aconseguit la seva fortuna sense recolzar-se en el tràfic d’esclaus, tal com diu un text d’aquells temps: “José Baró Blanxart, hacendado, natural de Cataluña, dejó al morir veintitrés millones de pesos, sin ejercer la trata de negros”. També va tenir temps d’entrar en política, perquè el 1845 va ser regidor de la ciutat de Matanzas, la zona on tenia la major part dels seus negocis. Curiosament —i això proporciona una idea clara del pes dels catalans a l’illa— només dos anys més tard l’alcalde de Matanzas seria el vilanoví Josep Tomàs Ventosa, que també va fer fortuna a Amèrica.

Encara que Baró es va quedar a viure per sempre a les Antilles, el 1875 se li va atorgar el títol de vescomte de Canet de Mar (no confondre amb el títol medieval homònim, que feia referència a Canet de Rosselló) i el de marquès de Santa Rita. També va ser comanador de l’orde de Carles III (1861), segurament pel seu suport a les milícies que estaven en contra de la independència de Cuba. Per cert, la tradició que existia en segles anteriors en virtut de la qual els esclaus prenien el cognom del seu propietari és la raó per la qual avui dia a la ciutat de Colón (província de Matanzas) el cognom Baró sigui molt freqüent.

Malgrat que el nostre protagonista va morir a l’altra banda de l’Atlàntic, es poden trobar algunes petjades de la seva existència a Canet de Mar: per una banda, existeix el santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia, que ell mateix va ajudar a finançar, i, també a aquesta localitat del Maresme, podem trobar un carrer que duu el seu nom i que de moment no sembla haver estat víctima de les polítiques presentistes que han afectat altres indians.